DNI número 7

“Per favor: Em pot deixar el seu DNI, que haig de fer-ne una fotocòpia?”

La persona que teníem al davant era Joaquín Ruiz-Giménez Cortés (1913-2009), un home alt, afable i de perfil agut. Havia estat ministre d'Educación Nacional. Era l'any 1951, però va haver de dimitir el 1956 arran d'unes manifestacions universitàries a Barcelona, quan es va posar més a favor dels revoltats que no pas dels immobilistes del franquisme. Llavors, va acostar els plantejaments a l'oposició al règim i, el 1963, va fundar Cuadernos para el diálogo, que era
un altaveu dels criteris democratacristians i democràtics contra la dictadura. Una publicació que va causar un fort impacte en l'opinió pública i
va influir molt en el canvi polític. Havia visitat vàries vegades la Casa Masó, per entrevistar-se amb el consell de redacció de Presència, considerant que els plantejaments editorials –i
les dificultats– eren molt similars. Una vegada instaurada la democràcia, va ser el primer Defensor del Poble, fins al 1987. Posseïdor de la Creu de Sant Jordi i del premi Blanquerna, era un estiuejant habitual a Palamós. Aquell dia havia vingut per fer gestions per a d'un dels seus fills, resident a Banyoles.

Rutinàriament, observem el seu DNI en introduir-lo a la fotocopiadora i ens crida l'atenció el número: és el 7. El set pelat. Només 7. Davant de la cara de sorpresa que hi posem, passa immediatament a donar-nos una explicació: “Sí. El meu número d'identitat és el 7, i això porta perplexitat cada vegada que l'haig de fer servir. Quan es va crear per primera vegada el document d'identitat a l'Estat espanyol –abans no n'hi havia–, el Ministeri de la Governació, en començar a expedir-los, va considerar que el número 1 l'havia de tenir el Caudillo –només faltaria– i el número 2 la seva esposa, Carmen Polo. A partir del 3, se'ns varen adjudicar als que llavors érem ministres, per ordre d'antiguitat de cada ministeri. És així que a mi em va tocar aquest número tan singular!”

És de suposar que, en anar morint els anteriors ministres d'aquell règim, aquests números es varen redistribuir a favor del rei, la reina i els seus descendents per ordre de successió dinàstica. Així es pot explicar que la infanta Cristina tingui un número 14 que ha portat força maldecaps al Ministre d'Hisenda.

La burocràcia espanyola és sensacional. Direm, com a exemple,
que a les persones d'una determinada edat, en renovar-los el DNI,
hi fan constar: “Vàlid fins al dia 01/01/9999.” Una manera ben estranya de significar que aquell document no caduca mai, per anys que visqui l'interessat! Però en algun hotel ens han fet notar que convenia anar a canviar-lo perquè “òbviament” estava equivocat, atès que ningú pot pretendre viure fins a l'any 9999!