Constitució Espanyola, el gran engany
Fa trenta-cinc anys els espanyols votaven una constitució que havia de servir per deixar enrere quaranta anys de dictadura i alguns segles més de centralisme castellà opressor de la pluralitat nacional indiscutible d'un Estat espanyol que fins aleshores havia estat incapaç de vertebrar-se prenent com a base la diversitat. Els catalans, no cal oblidar-ho, van ser uns dels més entusiastes, amb les estadístiques a la mà, a l'hora de donar suport a una carta magna que, després d'anys d'incomprensió, havia d'obtenir un encaix respectuós amb la realitat nacional, cultural i lingüística.
Tres dècades i mitja després no fa falta acumular cap més prova per demostrar que la Constitució Espanyola, almenys per a Catalunya, ha estat una gran estafa. Un engany ordit per superar una conjuntura no pas des de la convicció plurinacional, sinó des de l'estratègia tàctica. No pas des de la radicalitat democràtica, sinó des de la mentalitat tancada i endogàmica d'un estat funcionarial, burocràtic i casernari. Espanya no ha pogut canviar perquè si ho fes deixaria de ser l'Espanya que tenen al cap els seus ideòlegs, els seus detentors, els defensors que té a dreta i esquerra aquest estat que ha quedat desfasat conceptualment i profundament tocat per fenòmens derivats com són la política escleròtica del bipartidisme i la corrupció del clientelisme que aquesta estretor democràtica genera.
En aquest marc, Catalunya no té cap més alternativa que la d'agafar la porta de sortida per no tornar. No pas només per convicció nacional, sinó per una simple qüestió d'higiene i dignitat democràtiques. La millor constitució és la que puguin donar-se els mateixos catalans.
