Dinamarca i el ser o no ser català
“El Parlament danès pren nota de l'explicació del govern sobre els aspectes jurídics, històrics, polítics i internacionals vinculats a la situació de Catalunya i fa seva l'opinió que la qüestió de la independència de Catalunya és un assumpte de diàleg pacífic i democràtic entre Catalunya i el govern espanyol a Madrid.” Aquesta breu i senzilla resolució aprovada dilluns pel Parlament de Dinamarca representa molt més que una fita simbòlica sense cap repercussió política real. Primer, perquè en si mateixa aquesta actuació parlamentària és una actuació política internacional. Segon, perquè per primer cop en la història contemporània el parlament d'un estat identifica i reconeix Catalunya com a subjecte polític internacional. I tercer, perquè en la resolució es fa una referència clara i inequívoca al mot ‘independència'.
En el cas danès es pot veure només un petit èxit parcial de la diplomàcia catalana en el marc d'un front internacional amplíssim i inabastable o bé una prova que mostra que la pedagogia exterior sobre el procés català és un camí llarg, ple d'obstacles (especialment els que posa la diplomàcia espanyola), però que pot anar obtenint els seus fruits si es persisteix en la feina. Per ser present al món calen aliances i complicitats, difícils d'obtenir sense un pal amb una bandera als organismes internacionals, però abans que res cal pedagogia i divulgació política i aquí és on Catalunya, amb el tarannà democràtic i pacífic adoptat, juga amb un petit avantatge sobre el perfil prepotent i barroer d'un Estat espanyol que resulta intimidador perquè és un actor internacional importantíssim. De moment hi ha un primer examen aprovat: “Tak, Danmark” (gràcies, Dinamarca).
