La política econòmica que ens cal

L'economia catalana viu, certament, un moment paradoxal. Està creixent a taxes que s'acosten al 3% i això, encara, no es nota prou en l'ocupació. És cert que durant la crisi hi va haver una destrucció intensa de l'ocupació i que crear llocs de treball és molt més difícil que no pas destruir-los. Tot i les facilitats per a la contractació que proporciona la reforma laboral del 2012 –parcialment desmuntada als tribunals perquè es va fer malament– els empresaris necessiten comprovar que la tendència no és un fenomen trimestral, sinó sostingut, per atrevir-se a fer el pas. Abans de les últimes reformes estructurals es calculava que perquè Catalunya generés ocupació a un ritme notable havia de créixer per sobre del 3%. Les reformes laborals, i aquí rau una altra paradoxa, havien de fer possible que la feina ja es generés notablement amb creixements de només l'1%. No ha estat així.

La Cambra de Comerç de Barcelona, autora d'estudis econòmics sempre solvents, avala el que també diuen altres informes: que la recuperació de l'economia ja no es fonamenta només en les exportacions, sinó que també hi ha una millora del consum privat interior. Aquest fenomen acabarà per traslladar-se al mercat laboral i, segurament, encetarem un cercle virtuós que farà baixar l'atur a taxes suportables. Hi ha un obstacle: pot passar que hi hagi una demanda empresarial que vagi més enllà de la construcció i del turisme i que no hi hagi mà d'obra preparada. Això voldria dir que no hem aprofitat la crisi per millorar la formació dels nostres joves. En gran part, perquè Catalunya no ha estat sobirana per fer la política que més li convé. Això és el que guanyarem amb la independència.