La història no espera els que dubten

El Parlament de Catalunya va fer ahir el gran pas. L'independentisme sorgit de les urnes ha iniciat de forma legítima i democràtica el procés de desconnexió de l'Estat espanyol. Mai s'havia anat tan lluny com ahir. Mai anar tan lluny havia comptat amb un suport ciutadà i parlamentari tan important. Mai Catalunya, en els últims tres-cents anys, havia decidit en una votació traspassar la porta cap a la plena sobirania, atenent una demanda que la ciutadania ha demanat a les urnes amb la força necessària i suficient per fer-ho. Mai abans havia passat res d'això, però tot això podria acabar com sempre: amb la decepció, la frustració i el fracàs derivats de la incapacitat crònica de les forces catalanistes d'administrar i gestionar victòries amb la intel·ligència política i la visió estratègica que exigeix el moment.

A Madrid els principals partits, i fins i tot els líders que aspiren a ocupar un lloc entre les grans formacions, no dubten a alinear-se al costat del president del govern, un dirigent amb moltes més ombres que llums en qualsevol terreny. Hi ha una interpretació clara del sentit d'estat. Mentrestant, a Barcelona, les picabaralles intestines, els apriorismes i fins i tot els prejudicis de classe s'interposen a l'hora de travessar l'últim llindar cap a la llibertat. Si avui, o a tot estirar demà passat, no hi ha investidura del president de la Generalitat, és indiscutible que el procés està tocat. Molts grans moments depenen de saber aprofitar la conjuntura favorable.

La història no va mai a la contra dels que, pacients, saben deixar arribar el moment, però mai no s'atura a esperar aquells que no saben aprofitar les oportunitats com la que avui Catalunya té al davant.