Les noves caixes i els nous interessos socials

El segon procés de fusió de caixes catalanes està en marxa. Els consells d'administració de Caixa Catalunya, Caixa Tarragona i Caixa Manresa van donar dimarts a la tarda llum verd a una operació que convertirà la nova entitat bancària en la segona més gran del país i la quarta a àmbit estatal. Aquesta fusió, tal com ja va passar amb la primera –la de les caixes de Sabadell, Terrassa, Girona i Manlleu– suposa renúncies, però també obre nous horitzons i possibilitats d'expansió i creixement, impensables d'assolir des d'un prisma local o provincial.

La conjuntura econòmica i un mapa financer català poc sostenible a llarg termini han marcat la ruta d'aquest nou escenari. Assumida la realitat, doncs, cal valorar els pros i els contres d'una operació, inevitable a llarg termini, però que no per força s'havia de fer amb aquests aliats. La diferència en el volum d'actius de les tres caixes és prou abismal perquè des dels sectors més crítics es parli d'absorció en lloc de fusió. I si bé és cert que les dues caixes petites, les de Tarragona i Manresa, han assolit uns nivells de representació bastant més elevats que el nombre d'actius aportats, també és cert que Caixa Catalunya conserva una àmplia majoria que a la llarga –un cop superat el sentiment de pèrdua que queda al territori– podria anul·lar qualsevol sensibilitat de caire local. I és aquí on han de jugar un paper clau els nous i els futurs representants territorials. Perquè més enllà de noms i sentiments hi ha realitats. I la nova realitat de les que encara avui són entitats del territori és continuar oferint un servei bancari com l'actual i vetllar per mantenir i augmentar allò que les convertia en realment territorials, que és la seva implantació i l'obra social.