Catalunya en l'embolic espanyol
Les eleccions d'ahir han deixat el mapa polític més complex de la història recent de la democràcia espanyola, amb una composició dels Congrés dels Diputats sense majoria suficient per a cap partit per governar en solitari i fins i tot sense sumes prou àmplies per a una entesa entre dos partits excepte la poc probable, però no pas descartable al cent per cent, coalició entre el PP i el PSOE. La configuració de majories parlamentàries sòlides i operatives per apuntalar un govern i un president a La Moncloa no serà ni senzilla ni, previsiblement, ràpida. I en aquest escenari recobra una especial transcendència la gran força i representació obtinguda en aquests comicis pel sobiranisme català.
La victòria sobiranista és indiscutible i inapel·lable per diversos motius. En primer lloc, perquè la victòria parcial, amb 12 diputats, ha estat per a una formació, En Comú Podem, que exigeix el referèndum no només des de Catalunya sinó des del seu referent espanyol, Podem. En segon lloc, perquè mai hi havia hagut tants diputats independentistes com hi haurà a partir d'ara asseguts al Congrés espanyol, tenint en compte que dels tres d'ERC (cal recordar que CiU el 2011 es conformava amb el pacte fiscal) s'ha pujat als 9 d'ERC i als 8 de DL actuals. I en tercer lloc, perquè la suma de forces esmentades assoleix 29 dels 47 diputats en joc al país, un avantatge espectacular de les forces favorables al dret a decidir que mai fins ara s'havia donat. La situació és d'una complexitat altíssima, però hi ha poques opcions de canvi real que no impliquin obrir la porta al reconeixement actiu del dret d'autodeterminació de Catalunya. El procés no només aguanta, sinó que eixampla opcions.