El trencadís escenari espanyol
Un dels avantatges del trencaclosques originat per les darreres eleccions espanyoles és el bany de realitat que s'han vist obligats a rebre els partits que tradicionalment havien gaudit dels privilegis del bipartidisme. Momentàniament arraconat Mariano Rajoy –qui sap si de manera definitiva–, li ha tocat al líder del PSOE, Pedro Sánchez, el repte d'intentar formar una majoria suficient que li permeti accedir a la investidura. Però l'encàrrec del rei, que en altres circumstàncies hauria projectat Sánchez cap a un lideratge durador, s'ha convertit en realitat en un caramel enverinat que pot costar-li la defenestració. A dins mateix del PSOE no hi falten barons que tenen els ganivets esmolats esperant aquest moment.
Mentre els mercats europeus avisen que la incertesa governamental pot acabar afectant de manera negativa la recuperació econòmica, la ciutadania assisteix a l'espectacle confortador de veure com els seus representants polítics s'han d'esforçar més que mai per teixir aliances i complicitats. Perquè és en aquestes circumstàncies difícils quan més brillen les capacitats i les mancances de cadascú. En aquest sentit, les negociacions per formar governs sempre són més transparents i sinceres que les campanyes electorals. En l'escenari actual no es pot descartar cap desenllaç. Ni un pacte entre el PSOE i Ciutadans que inclogués suport puntual dels populars, ni un front d'esquerres que aglutinés els diputats de Podem i d'IU, ni tampoc la convocatòria de noves eleccions en cas que fracassessin les anteriors possibilitats. Mentrestant, els partits catalans representats al Congrés es freguen les mans perquè encara que ho vulgui Espanya no els pot donar l'esquena.