Cartes

Quan d'aquí a uns anys el procés cap a la independència que hem començat –imparable, impecable, impensable i implacable– surti als llibres d'història o de text hi haurà d'haver per força una menció específica i detallada del capteniment de la gent. Perquè els catalans som així: a un pas –quinze dies mal comptats– de fer-se públiques la pregunta i la data del referèndum que haurà de canviar per sempre l'estatus de la nostra nació fem, si fa no fa, com sempre: treballem –els que tenen feina–, estudiem, pensem què cuinarem per Nadal...

Tot sembla com sempre i res no fa preveure, de cara enfora, el moment en què ens trobem, però si t'acostes una mica sents un corrent freturós, nerviós, il·lusionat, algun cor impacient que es desboca, alguna consigna impetuosa... És una mena de magma pacient, fet d'esperança i de raó, que bull, que crema, que es conté però que es podria desbordar, si calgués. Que es podria desbordar si, calent com està, li tapessin les sortides.

A quinze dies mal comptats, doncs, hi ha un parell de coses que em preocupen. La primera, que ara ja toca que tothom es mulli. Ja no s'hi val a callar ni a amagar-se al darrere d'una covarda neutralitat. Això és una marea que ha d'esquitxar tothom. Tots coneixem persones privilegiades mediàticament que encara no han piulat. No és tan difícil: es tracta només de saber si estan a favor o en contra que el poble s'expressi lliurement i democràtica votant.

Però encara hi ha una altra cosa que em preocupa més, i és que moltes, moltíssimes, massa, persones del carrer encara són a la riba impassibles i no pugen a la barca. No se senten interpel·lades, ni implicades, com si tot això no anés amb elles, no fos també per a elles. No és que no vulguin jugar, és que no saben a què juguem els altres. Ens hem d'afanyar a convidar-les a totes. Perquè el que és bo per a nosaltres és també bo per a elles. Perquè, en aquesta partida, o juguem tots o estripem les cartes.