Les ruïnes de Palmira
Un telenotícies recent de TV3 recordava, molt oportunament, que la guerra civil de Síria, al costat de la mort de la gent i la destrucció del país, comporta també la dels seus monuments declarats Patrimoni de la Humanitat. Ja sé que barrejar víctimes humanes amb pedres antigues sempre pot despertar algunes comparacions odioses, però si estimem una mica el patrimoni que ens ha pervingut de l'antiguitat, sembla que és evident que bé cal que ens preocupem per salvar-lo.
Realment, el patrimoni sirià és molt valuós. Ho demostra l'elevat nombre de recerques arqueològiques que estaven en curs fins fa ben poc i que el reportatge esmentat també recordava. Però les imatges televisives van centrar-se sobretot en dos indrets especials: el primer era el Krak dels Cavallers, una fortalesa medieval del temps de les croades que qualsevol que conegui les peripècies dels estats llatins de Terra Santa mai no ha pogut deixar d'admirar; l'altre eren les precioses ruïnes de Palmira, una ciutat molt rica que estava situada al mig del desert de Síria, a l'antiga ruta de la seda, i que formava part de l'imperi romà. I és a causa de l'evocació de Palmira, d'aquell conjunt arquitectònic tan esplèndid, que ara vull parlar d'una altra cosa.
Senzillament, voldria recordar un llibre, i no em refereixo pas a la novel·la que va escriure Llorenç Vilallonga i que en la seva primera edició de 1952 s'anomenava La novel·la de Palmira, fins que l'autor mallorquí va decidir canviar-ne el títol justament per Les ruïnes de Palmira, el 1972. No, no: parlo d'un altre llibre, d'una obra escrita molt abans que potser ara ja no recorda gairebé ningú, però que els més instruïts dels nostres anarquistes d'ara fa un segle tenien a la tauleta de nit amb una considerable devoció. Parlo, naturalment, de l'obra que va escriure el 1791 el comte de Volney, un conegut filòsof i revolucionari francès. I per què llegien aquest llibre, els anarquistes? Doncs perquè les reflexions del seu autor, titulades exactament Les ruines ou méditations sour les revolutions des empires, partien de la visió de Palmira per filosofar sobre la mort de les civilitzacions i sobre les religions, particularment el cristianisme. Volney meditava sobre la destrucció de tants imperis que semblaven cridats a una durada eterna a causa de la seva potència colossal i que, tanmateix, havien hagut de sucumbir a la llei natural que assenyala que tot ha de morir. Alhora, negava l'existència de les religions revelades, que segons ell mortifiquen els sentits i detesten la vida, i propugnava la necessitat de la tolerància.
Centenars d'obrers de tot arreu del món van llegir aquest llibre, que aquí estava traduït al castellà precisament amb el títol de Las ruinas de Palmira. I molts d'ells van sortir-ne trasbalsats i probablement sostinguts en les seves idees, de la mateixa manera que els seus principals mentors traslladaven als seus escrits els principis bàsics de les meditacions de Volney, l'home que havia assegurat que “la ignorància i la cobdícia són les dues fonts de totes les misèries de la vida humana”. L'efecte d'aquestes idees en la consciència obrera va ser realment important i potser només un altre llibre de les seves lectures obligades, La conquista del pan, de Piotr Kropotkin (1892), hi pot ser comparat.
I, com deia aquell, tot està connectat. Potser havent evocat les restes antigues de Palmira i havent recordat aquest llibre certament antic, molts lectors comprendran una cosa en la qual qui sap si no havien pensat fins avui: i és que, a les llars de les famílies anarquistes, al costat de noms inconfusibles com ara Espàrtac, Germinal, Acràcia o Harmonia, hi havia tants nois i noies que es deien Palmiro o Palmira... És clar que sempre n'hi havia que anaven molt més lluny: la teixidora Teresa Claramunt va posar a una de les seves filles el nom de Proletària Lliure i un paperer de la vila anoienca de Carme, en Pere Trabal, va “batejar” civilment el seu fill gran amb noms tan reveladors com Natural, Progrés i Col·lectiu...
