90 anys de Romà Vallès
En el curs d'aquest any que s'acaba m'ha vingut de gust recordar –tot homenatjant la seva vida i la seva obra– aquells catalans que aquest 2013 han arribat a la norantena. Entre els que conec i he tractat hi ha el poeta i escriptor reusenc Xavier Amorós, el prosista lleidatà Josep Vallverdú i el geògraf de Caseres, a la Terra Alta (exdeportat a Mauthausen), Edmon Gimeno.
I avui, justament el dia que hi arriba, em plau moltíssim dir alguna cosa sobre un altre tipus humà i artístic excepcional: el pintor, pedagog i pensador de l'art modern Romà Vallès, que va néixer a Barcelona tal dia com avui del 1923. A aquells que han seguit l'evolució de l'art català del segle XX no els ha de ser difícil situar la seva personalitat entre les més consistents de les que es donaren a conèixer a mitjans dels anys cinquanta, un cop ben marcada l'empremta que, entre el 1948 i el 1953, deixà el grup Dau al Set que, a més de Tàpies –que s'emportà totes les palmes posteriors–, tenia artistes de tanta envergadura com ara Joan Ponç, Modest Cuixart i Joan-Josep Tharrats.
Vallès, que no formà part d'aquest grup, però que s'amarà de la seva renovació, com de la que venia dels Estats Units (Pollock, De Kooning, etc.) i de París (Dubuffet, etc), on viatjà el 1954, de seguida va desenvolupar, de manera independent d'escoles estètiques i d'influències contemporànies, una forma de pintar més enllà de les habituals tècniques a l'oli i que també renovà el moviment informalista de l'abstracció, que llavors feia el seu ple arreu de les grans capitals de l'art.
Grans tractadistes, experts, crítics i historiadors, com ara Juan Eduardo Cirlot, Alexandre Cirici, Joan Perucho, Cesáreo Rodríguez Aguilera, Arnau Puig, José Corredor-Matheos, Angel Crespo i Daniel Giralt-Miracle, s'han ocupat llargament, en catàlegs, exposicions antològiques i llibres dedicats a la seva pintura, de la vasta i sempre renovada obra de Romà Vallès, distribuïda fins ara –en un itinerari de seixanta anys– en onze sèries, que tots els entesos han remarcat com una de les aventures plàstiques més atrevides, autèntiques i sòlides de l'art català contemporani.
Després de citar aquests noms de la crítica catalana més exigent, un servidor no solament no pot afegir-hi res més, sinó que, com em plauria que fes la nostra gent, el que he tornat a fer és acostar-me a aquests textos i contemplar de nou el que em suggereixen les formes pictòriques de Vallès, aquests remolins d'acrílics que ens porten a pensar en els sembrats dels nostres camps, en la contundència dels esgrafiats que deixa el temps sobre els nostres murs i en els núvols que corren pels nostres cels.
I, posats a dir, el que aniria molt bé de fer és conèixer de prop aquest homenot de la nostra terra, escoltar-lo quan parla i veure el que diu quan calla, que és tot sovint, vist el cafarnaüm dialèctic que, en comptes de comunicar-nos, ens distreu amb vana retòrica.
Com que Vallès, amb la seva dona, Montserrat Audouard, té casa, de fa quaranta anys, a Calaceit, en els amples horitzons catalanoaragonesos del Matarranya, on durant tot aquest temps es congregà una bona nòmina d'artistes i escriptors, resulta que allí el vaig anar a trobar i m'oferí la seva amistat, un do que ja no puc oblidar. Si els de la gauche divine van escollir Cadaqués per als seus saraus, Romà Vallès, monjo de l'art, ha trobat entre les velles pedres daurades al sol les formes d'un informalisme còsmic, terrenal i subterrani. Tota una lliçó de pensament gràfic.