‘Patriotisme constitucional'

Així com una persona sana potser tindria problemes per assenyalar on rau el seu fetge (a l'inrevés de qui en pateix), una nació del tot consolidada s'oblida de recordar la seva pròpia existència, en considerar absurd reivindicar obvietats. No deu pas ser aquest el cas de la hipocondríaca Espanya, que tan sovint s'ha d'aturar a analitzar com va de colesterol, vull dir de nacionalisme, per menjar més bledes si baixa el nacionalisme bo ( l'espanyol, és clar) i puja el dolent (òbviament, el perifèric). Tant és així que proposo al lector la juguesca de trobar un diari espanyol que hagi deixat passar un parell de dies sense parlar de nacionalisme. Aposta truculenta per part meva, atès que un amic col·leccionista i en possessió de tots els números de Claves de Razón Práctica, la revista de “pensament crític i agitació cultural” més llegida a Espanya, m'ha desafiat que li senyalés tan sols un dels seus més de 200 números que no tingui un article contra el nacionalisme (el dolent, és clar).

L'argumentació, amb variants, és sempre la mateixa, o sigui, que el concepte de nació (la dolenta, no cal dir-ho), analitzat a profunditats només accessibles als batiscafs dels intel·lectuals més saberuts i eximis resulta ser un invent pervers, el producte espuri d'una adulteració de caire merament ideològic. Aquesta simple invenció fa que res no vulguin saber d'Anthoni D. Smith quan els recorda que el concepte d'invenció troba ressò en molts per als quals les nacions i el nacionalisme són, en el millor dels casos, diversions lamentables del “moviment de la història” i, en el pitjor, exemples no menys lamentables de “la falsa consciència de les masses”.

En període constituent –en què tot estava per fer i moltes coses haguessin estat possibles–, el famós consens trobà una solució harmònica entre els dos extrems; solució aberrant conceptualment i que consistí a constitucionalitzar una deplorable contraditio in terminis al voltant del terme nacionalitat. Perquè llavors no hi havia ningú per a qui nacionalitat no fos sinònim de nació. I, com que la nació espanyola quedava fora de discussió, Alianza Popular, amb total coherència, demanà la supressió del terme nacionalitats. I amb no menys coherència demanaren el mateix Euskadiko Esquerra i ERC, si bé adduint que el que s'havia de suprimir era l'esment a la nació espanyola. Ambdós extrems apel·laven a idèntic sentit comú i rigor jurídic: l'obvietat que en el si d'una nació no n'hi pot conviure una altra. La solució va passar pel joc de mans, tècnicament insostenible, d'inventar –i aquest sí que fou un invent fruit d'un artifici màxim– allò de la nació de nacions, sobre la base que la primera era l'única sobirana, i que la resta serien nacions culturals, desproveïdes de la fonamental condició de subjecte polític.

Per això opina un reputat jurista que “en l'article 2 no hi ha lloc ni per a la llibertat col·lectiva ni tampoc per a la democràcia”. Per això aquest article no pot ser fonament de cap patriotisme que tingui com a base el valor de la llibertat, que, segons Habermas, és necessari per poder parlar de “patriotisme constitucional”; expressió, aquesta darrera, tan grata a moltes oïdes, especialment a les dels autoanomenats progressistes.