La moderació
En el conflicte català, la tercera via proposada com a camí intermedi entre la independència i la situació actual és, ara, impossible, perquè la contrapart, el govern central, té una actitud intransigent, i aquesta via requereix negociació. S'ha d'explicar per fer-la entenedora i atractiva a qui la rebutja de ple? O s'ha de modificar l'equilibri actual de forces per fer possible allò que encara no ho és? Si la raó per la qual es rebutja és la ideologia, s'ha d'acceptar que argumentant és poc probable que el govern canviï d'actitud, perquè el seu convenciment és resultat dels principis, qui canvia de principis des de la racionalitat dels arguments? I si és el control del poder, qui el vol perdre?
Espanya és un país de cultura centralista. Hi ha hagut, fruit de la Transició, un canvi conjuntural envers la descentralització. La política recentralitzadora dels darrers temps demostra la vivència i la fortalesa de la ideologia centralista, que ve d'una tradició de segles. La negociació que planteja Catalunya erosiona la força de les elits econòmiques i polítiques que suporten l'estructura de poder. El president Azaña parlava de “estas tribus acampadas durante siglos sobre el solar patrio”... Treballar per la tercera via no vol dir argumentar amb qui té un interès oposat per principi o per interès, sinó treballar per modificar l'equilibri de forces. Actuar perquè el govern central arribi sol a la conclusió que la reivindicació catalana no té alternativa, que la negociació és obligada si es vol resoldre el problema. Això significa mantenir la petició de negociació, fent explícit el suport popular, que és la seva força.
Els fets demostren la validesa d'aquest argument. La reivindicació política ha fet un petit gir en els darrers dos anys, perquè ara encara que es rebutgi almenys es considera. Si això és cert, s'ha de concloure que la via dels reformadors de l'encaix de Catalunya i Espanya, i la dels independentistes, és coincident fins al moment en què comenci la negociació amb el govern central. Si la situació ha de canviar, aquest moment ha d'arribar perquè a Europa, un procés de reforma política profunda com aquest no és compatible amb el trencament de la legalitat. Però també, una vegada iniciada la negociació, el pla B, és a dir la independència, serà útil per convèncer la contrapart que en cas de desacord irresoluble aquesta podria ser la sortida. No es pot emprendre cap negociació sense un pla alternatiu.
Per als catalans, la incomoditat de la situació actual té l'origen en el dèficit fiscal i per la constatació que l'autonomia és considerada pel govern central com un acord entre les parts, que no les vincula. La nova llei d'ensenyament n'és un bon exemple, l'impagament de la disposició addicional tercera de l'Estatut, també. Si en una negociació entre els governs, tant el dèficit fiscal com el blindatge de competències transferides es poguessin aconseguir, i així s'evités la incomoditat que un procés d'independència comportaria en relació amb el Mercat Comú i l'euro, seria una possibilitat que probablement alguns ciutadans de Catalunya estarien disposats a considerar, pel seu pragmatisme i facilitat de dur a terme. Però, arribat aquest moment, la il·lusió que representa la independència i el record de passades frustracions podria fer que, malgrat tot, aquesta alternativa fos la preferida. El plantejament pot ser refusat per alguns sincers reformadors no independentistes pel risc que representaria que el resultat final fos la independència i no un nou encaix entre Catalunya i Espanya. Afirmar el contrari és cínic, però no es veu de quina altra manera hi pot haver una negociació real que no fictícia perquè el conflicte català té lloc a partir del lideratge del poble i no de les elits. Algú, en una dictadura recent, va dir: “Pongamos de acuerdo las leyes con la calle.”
Són els moderats els que fan història?, els que transformen la societat? Els moderats necessiten altres moderats per fer realitat les reformes. Els primers, en arribar a l'escenari polític, han d'intentar canviar-lo, fent evident allò que és real perquè, més tard, la moderació esdevingui l'eina de negociació. I això, és clar, necessita temps...
