Endarrere aquesta gent
La Constitució, en l'article 1, diu que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret”, i no pot ser contrària als seus propis principis, i molt menys al democràtic
Fins fa poc el terme independència era evitat i en el seu lloc es parlava de sobirania, d'estat propi, de dret a decidir, etc. Ha estat el poble de Catalunya qui n'ha empès la utilització i sense temences i la reclama amb il·lusió. CiU, ERC, ICV-EUIA i la CUP, han pactat una pregunta doble per votar, primer, si Catalunya vol ser un Estat i, després, si ha de ser independent. És un signe d'acceleració. La independència és una opció lliure i democràticament expressada per molts ciutadans en la manifestació del 2012 i en la Via Catalana del 2013, i que a l'empara del principi democràtic la volen expressar a les urnes.
Mariano Rajoy afirma: “Puc garantir que la consulta no se celebrarà. És inconstitucional.” Ho fonamenta en l'article 1 de la Constitució: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol.” Però la Constitució diu quelcom més, en el mateix article 1 diu que “Espanya es constitueix en un Estat social i democràtic de dret”. El principi democràtic és present en més articles, el 10 per exemple. La Constitució no pot ser contrària als seus propis principis, i molt menys al democràtic. Voler oblidar-ho és un signe d'acceleració.
En l'elaboració de la tan esmentada Constitució hi va haver un imperatiu de consens, que es va assolir en la part relativa a declaracions de drets, llibertats i principis. Se sortia d'una dictadura i es volia una democràcia sense condicionants. Catalunya també ho volia, però amb una qüestió prèvia: l'acceptació de la seva existència, de la seva llengua i del seu fet diferencial.
Prèviament al procés d'elaboració, que es va encetar després de les primeres eleccions democràtiques, ja s'havia fet evident que s'havia de substituir l'estructura d'un estat centralista per un altre que harmonitzés la unitat amb la diversitat. En aquest punt el consens no es va aconseguir i es va suplir amb ambigüitats i indefinicions que han estat barroerament i maliciosa utilitzades pel poder central per minimitzar les escasses concessions que s'havien fet, actitud que culmina en la sentència del Tribunal Constitucional de 2010 sobre l'Estatut. Amb aquella sentència va quedar demostrat que qualsevol intent d'encaix de Catalunya amb l'Estat espanyol no podia reeixir. L'única via per evitar la desaparició de Catalunya com a poble era la independència. En aquell moment es van iniciar les acceleracions.
La nostra és il·lusionada, és la d'un procés iniciat l'endemà mateix de l'11 de setembre de 1714. Tot i l'annexió que fonamentada en el “derecho de conquista” va significar el Decret de Nova Planta de 1716, la consciència col·lectiva de Catalunya va romandre. La llengua es va salvar malgrat la consigna d'anorrear-la “consiguiendo el efecto sin que se note el cuidado”.
La de l'estat espanyol és angoixada. Aquell imperi en el qual no es ponia mai el sol ja havia iniciat el seu declivi abans de 1714 i el 1898, amb la pèrdua de Cuba, Puerto Rico i les Filipines, ja només li queda la pell de brau. En els moments presents ha prescindit totalment del “cuidado”; el ministre Wert afirma al Congrés dels Diputats que vol espanyolitzar els nens catalans. El president Mas prioritza la reivindicació democràtica. El govern de l'Estat espanyol recorre a la prepotència. Són, com sempre, aquella gent tan ufana i tan superba. Endarrere, doncs!
