Ànima i estadística
Canviar la cultura per xifres lluïdes és emmascarar el present, oblidar el passat i, sobretot, sobretot, anul·lar el futur
M'ha tocat publicar aquest article el dia de Nadal i això, encara que no ho sembli, amaga una responsabilitat afegida i oculta. La gent està més sensible i més preocupada, encara que només sigui un petit miratge temporal, pel caneló que per l'autodeterminació.
Així les coses, em fa l'efecte que pot ser un bon moment per parlar d'una tendència cada vegada més generalitzada i em temo que preocupant, substituir l'anima dels fets i de les coses per xifres i estadístiques. A base de deixar d'apostar per la cultura, de fomentar el futbol com a paradigma de totes les meravelles, hem aconseguit que tothom estigui convençut que tenir el Messi és infinitament més important que tenir el Jaume Cabré (qui és aquest?), el Valentí Fuster (jugava amb el Sadurní i el Rifé, no?) o el doctor Manel Esteller (no era d'un equip de waterpolo, aquest?). La ciència, la medecina i qualsevol cosa que faci olor d'investigació van quedant relegades a la foscor, a l'ostracisme, amb tot el que això implica per al nostre present i, sobretot, per al nostre futur.
Donem més credibilitat i més rigor a un tuit que a un llibre, fem pessebres amb mediàtics per incentivar els joves a llegir i anem consolidant una classe dirigent i una manera de fer periodisme i societat basada en xifres, en lectures ràpides, en comparacions ocurrents i/o absurdes.
Al final importa més les vegades que ha sortit la fotografia del pessebre als mitjans que no pas si de veritat ha engrescat algú a llegir. Manen els índexs d'audiència, els seguidors que tens al Twitter més enllà del que diguis o del que facis. A la llista dels personatges més influents segons la revista Time hi trobem el raper Jay-Z, el representant de Justin Bieber, Scooter Braun, la cantant Beyoncé, el dictador nord-coreà Kim Jong-un o el jugador de bàsquet Lebron James.
Val, potser és una visió molt antiquada del món, però en aquests rànquings de la fama i l'admiració popular ja no hi ha escriptors (potser alguns d'aquests de can best-seller), ja no hi ha filòsofs, ja no hi ha pensadors, ja no hi ha poetes, ja no hi ha ningú amb capacitat per fer pensar, ningú que pugui transmetre valors reals, sòlids i duradors més enllà de sortir al camp, marcar dos gols i embutxacar-se 10 milions. Tinc la sensació que ens hauria de preocupar, i molt, que tot es mesuri en xifres, té tants seguidors, hem aconseguit tants espectadors, ens consumeixen tantes persones, que el jovent s'estimi més un partit de futbol que una bona lectura i que els polítics afavoreixin aquest camí buit i planer i que només parlin de llibres i de cultura amb els seus assessors d'imatge per demanar-los una bona i variada llista de lectures destinada als especials de Sant Jordi dels mitjans de comunicació.
“La llibertat és una llibreria”, deia Joan Margarit, i em fa l'efecte que les nostres classes dirigents van oblidar aquesta frase al moment, quan es van apagar els flaixos de la Fira de Frankfurt i s'acabava la tanda de lluïment i que tots plegats aposten decididament per la cultura de consum ràpid, d'aparador, la que no demana esforç, la que no necessita reflexió ni cal recordar, la que cap perfectament en 140 caràcters que s'obliden quan entra un nou missatge.
Qui sap, potser entre neules i torrons algú podrà arribar a pensar que ho fem malament i que canviar la cultura per xifres lluïdes és emmascarar el present, oblidar el passat i, sobretot, sobretot, anul·lar el futur.
