No m'ha tocat la rifa
No m'ha tocat la rifa entre altres coses perquè no hi jugo mai. A mi, em va tocar la loteria el dia que vaig néixer. No pas pel simple fet de venir al món, sinó perquè el lloc del món on vaig aterrar és Catalunya. Ser català és una sort. Això és un fet incontestable, indiscutible, irrefutable. Irrebatible. De proves n'hi ha una llarga tirallonga. Comencem. Tenim una llengua pròpia fantàstica. Bé, d'acord, està perseguida des de temps immemorials i, encara que algun cop sembli que l'hem salvada, cada vegada que ens despistem ens la tornen a fotre ben fotuda. Continuem. A més d'una llengua fantàstica tenim un país dinàmic, emprenedor i que genera una riquesa considerable. Sí, ja ho sé, tota aquesta riquesa tributa a Espanya i després ens fan els comptes de la vella i no només ens tornen els que toquen, sinó que hem de pagar interessos perquè ens deixin uns diners que de fet ja són nostres. És igual, assumptes prosaics, els de la llengua i el del finançament, que no ens fan pas deixar de creure que ser català és una sort. Més proves. Obrim diaris i engeguem televisors i sempre som notícia. Sí, ja ho sé que la majoria de dies molts diaris es dediquen a insultar-nos, a vilipendiar-nos, a menysprear-nos, a amenaçar-nos i a fer-nos passar per dimonis amb cua. No ens posem pedres al fetge. Malgrat tot, tenim molts motius per sentir-nos afortunats. Venim del nord, venim del sud, de terra endins, de mar enllà i tots volem votar el nostre futur comú, perquè sense voler perdre els diferents orígens tenim ganes de compartir una identitat. Coi, ja ho sé que no ens volen deixar votar. No hi fa res, tot i els entrebancs, ser català continua sent una gran sort. Però per si de cas, l'any vinent jugaré a la rifa. Se sorteja el 9 de novembre. I tenim tots els números que ens toqui la grossa.
