Avortar

No sé si les dones som les mestresses del nostre cos, perquè potser un cos no ha de ser propietat de ningú, ni tan sols d'una mateixa. En tot cas, el cos d'una dona segur que no ha de ser (i encara menys la seva consciència) propietat del govern del PP i de la carcundia catòlica que ha empès per la instauració d'una llei que pràcticament prohibeix l'avortament, sense tenir en compte les motivacions (i sobretot el dret a decidir-ho per la dona en qüestió) per procedir a la interrupció de l'embaràs. Quan apunto al dret a decidir apel·lo a la llibertat i, per tant, a la responsabilitat moral de cadascú, que no pot ser regulada per cap doctrina dogmàtica que vol imposar-se per damunt de la realitat complexa de cada vida. Que els antiavortistes argumentin que la persona ja “existeix” des del primer moment de la concepció representa una invocació a un dogma difícilment demostrable. Ni la ciència pot establir una cosa o l'altra. Dins d'aquesta incertesa, la decisió sobretot correspon a les dones que es troben en circumstàncies que les poden dur a avortar. La nova llei catolicopatriarcal de Ruiz-Gallardón ho obvia: són els metges (com a delegats del poder decisori) els que decidiran si una dona pot avortar perquè perilla la seva salut física o mental. A més de no deixar decidir, ignorar que també hi intervenen condicions socioeconòmiques és un abús de privilegiats.

Sempre he cregut que pròpiament no hi ha proavortistes, sinó persones que creiem que l'avortament ha de ser legal. Potser també crèiem que, un cop aconseguida la legalització, no hi havia retorn possible perquè s'hi havia arribat amb el coneixement que la prohibició de l'avortament és un desastre i una injustícia: du a pràctiques clandestines que, en les millors condicions, moltes dones no poden pagar o que, en les pitjors, poden ser perjudicials per a la salut. Però el PP i els autoanomenats pro vida ni creuen en la vida real ni en la llibertat moral, sobretot de les dones.