Retorn als orígens

És difícil triar un sol fet que identifiqui per al futur aquest any que se'n va. Podríem parlar, és clar, de la cadena de l'11 de setembre, una vivència col·lectiva que va marcar, sobretot, una manera civilitzada i festiva de reivindicar la identitat. Allunyada de les manifestacions controlades i del rigor de les consignes imposades. Però d'això, i de les seves conseqüències, en parlarem a bastament aquest 2014 que és a punt de començar. Un any que vindrà marcat per un joc d'estratègies en el qual no podem actuar amb la ingenuïtat de qui ja es pensa que ho té tot fet ni amb el desencís de qui sospita que tot acabarà en una colossal desil·lusió.

Em quedo, doncs, amb una altra notícia que em penso que ha estat la més rellevant (sobretot per la seva singularitat històrica) d'aquests 365 dies. De fet, són dues: la convivència de dos papes de Roma, amb la renúncia de Benet XVI i l'aparició inesperada de Francesc. Com van dir els experts vaticanòlegs, el sol fet de la dimissió de Ratzinger va provocar un daltabaix considerable en l'estructura eclesial, perquè el gest implicava una actitud revolucionària. Recordem el papa ara retirat com un símbol del rigor intel·lectual i de l'exigència doctrinària, però al mateix temps com l'home que va capgirar l'ordre de les coses. I és aquest sentit que pren relleu la tria de Bergoglio. A les antípodes del seu antecessor (la cordialitat versus l'altivesa; la fe senzilla versus l'alta filosofia), el papa Francesc ha apostat per una renovació a fons, però, de manera especial, per un missatge clar, arrelat en la primera tradició cristiana: compartir el dolor, compartir el patiment. El “fer-se home” de Crist té aquesta lectura profunda. Participar del neguit de l'altre no pas com un observador aliè sinó com algú que el sent com a propi. La superfície revolucionària del papat amaga un fons encara més corprenedor: el retorn als orígens.