Encara sóc aquí

Parodiant en Tarradellas amb el seu famós “Ja sóc aquí!”, aquesta paparra xucladora de sang, incansable prodigadora de mal viure, portadora de tempestes i mal temps, instal·lada no tan sols a la Generalitat –en el palau de la qual Tarradellas s'instal·là còmodament, cansat de passejar els seus ossos adolorits anys i panys per terres gavatxes de la veïna França– sinó que té un peu a cada casa, a cada comerç, negoci o bé indústria, on se sent còmoda, aquesta sòcia irreductible dita crisi, te idees pròpies de com tocar la butxaca i la moral, amb ben poques excepcions, i es queda present per veure els resultats i les reaccions dels afectats. Passen els anys i ens anem de mica en mica acostumant a la seva funesta companyia, talment els geperuts a la gepa, i lentament anem transformant la nostra vida d'excepcional a habitual. És un procés molt perillós!

Polítics nouvinguts a la marejada parcel·la de l'economia, on ni els entesos hi entenen prou, manifesten de manera que fa pena de sentir, per un costat, i que denuncia la seva supina ignorància, per l'altre, que “hem tocat fons i es comencen a veure senyals de reacció favorables i una tendència a recuperar les cotes que hom deixà a la cuneta del camí de l'exili”. Una cosa és que empreses amb experiència exportadora hagin treballat la clientela europea i d'ultramar, i puguin mantenir un merescut equilibri. Però no són la norma: són l'excepció. Una altra cosa és que Alemanya hagi entrat al camí de retorn, però a Espanya, amb els governs que hem tingut i tenim, ens queda una dècada de sofriment, per quedar tot i així lluny del fals nivell assolit –mai més assolible– el segle passat.

Amb tot, la massa no els creu. El dejuni de Nadal a dos quarts de deu del matí, vaig accedir a uns grans magatzems gironins, per recollir una comanda. A la peixateria hi havia una cua molt més petita que altres anys. El marisc ha restat rebaixat de manera ostensible i, tot i així, es venien molts musclos i gamba congelada. La resta de pisos feia pena. Al de sobre hi havia comptades persones, però als superiors, no hi havia ningú! A les cinc de la tarda vaig fer un recorregut pels carrers de Girona. Circulava força gent, ara bé, a les botigues, ni una ànima. Els propietaris sortien a guaitar a la porta amb cara de fàstic. A les set vaig fer l'última prospecció. La majoria de comerços havien tancat. En el trajecte Palau-Girona-Palau, d'anada vaig creuar-me amb dos vehicles; de tornada, cap. De les línies 1 i 2, els autobusos circulaven buits. Pels carrers de la ciutat no circulava ningú: feia basarda! Escopetejat vaig retornar a casa admirant en solitari les lluminàries de Nadal. Farien bé als seus pobles il·luminant la ment dels governants estatals, presumptes negociadors internacionals, escollits per l'adhesió al partit, no pas per la preparació. Per això, molts d'ells, d'economia, anglès, relacions comercials internacionals, ni amb llum. Ostres!