La mort d'un pacte

La política catalana ens deixa aquest 2013 algunes coses bones: la data, la pregunta, i la foto de la majoria de les forces parlamentàries defensant la consulta. Però hi ha també alguns avenços polítics menys obvis que són importantíssims per a la salut democràtica del país com la fi de la sociovergència. Durant anys, la sociovergència havia governat a Catalunya, dins i fora de les institucions. Se'ns venia com a bipartidisme però no ho era; eren dues grans xarxes d'interessos creades per CiU i el PSC per repartir-se el poder a la plaça de Sant Jaume i les cadires als consells d'administració de grans empreses i organismes públics.

Sociovergència era el pacte de l'establishment per no fer-se mal i perpetuar la letargia de “l'oasi català”. Un gran pacte que l'any 2000 Maragall va voler formalitzar oferint-se a Pujol però que lògicament no va prosperar perquè la sociovergència no era un pacte ideològic sinó un pacte pel repartiment del poder. Tenia sentit, aquesta entesa, en la vella manera de fer política, en una època en què les grans forces estaven unides per la necessitat de perpetuar les dinàmiques de partits que els garantien la supervivència i ningú no ho qüestionava. Ara ja no seria possible. El govern tripartit va ser l'inici de la fi de la sociovergència, i mor definitivament el dia que el PSC opta per deixar de disputar l'hegemonia a CiU i passa a voler competir amb C's per l'espai marginal.

Però el més esperançador és que l'antiga dinàmica de la política catalana se supera gràcies a les mobilitzacions ciutadanes que han contribuït a torpedinar aquesta entesa tradicional pel poder, i gràcies a les enquestes confirmen que CiU i el PSC ja no es reparteixen el pastís electoral. El creixement electoral d'ERC i la irrupció de nous moviments i forces polítiques com la CUP han dinamitat el tradicional pacte sociovergent. Descansi en pau.