Un periodista decent

El 3 de juny de 1947, Albert Camus firmava el seu últim article a Combat, el diari en què havia posat en pràctica la independència com a moral, la voluntat d'informar com a missió i el rebuig del diner com a defensa de la llibertat. El gran Combat –el diari francès de la postguerra– havia mort. Per aquells mateixos dies, Camus publicava La pesta, novel·la al·legòrica sobre l'ocupació i, tres mesos després, Gallimard es felicitava d'haver-ne venut més de cent mil exemplars. Camus ja era famós. L'enfrontament amb Sartre estava servit. Sartre defensava la revolta i es radicalitzava, mentre que Camus defensava la moderació, la reforma i la mesura d'un humanisme ateu viscut amb esperit de fraternitat, és a dir, la moral de La pesta. Per Camus, l'esperit de l'època no era tan sols això que en diem ideologia dominant. Per ell es tractava també de l'entorn constituït pels amics que apreciem, pels mestres que venerem i, fins i tot, per les nostres referències interiors. No és estrany que, amb aquesta mentalitat i tot i ser feliç exercint l'ofici de periodista, Camus reconegués que –com a editorialista– li pesaven massa tres servituds feixugues: la de tenir en compte l'opinió de massa persones i dir sempre, per tant, menys del que voldria dir; la de veure's obligat a escriure amb massa rapidesa i no poder “revisar el que he pensat”; i la de no poder evitar crear-se enemics, cosa que detestava.

Camus va donar nom, des de molt aviat, a la seva concepció de la premsa: “la informació crítica”, que “escull l'energia en lloc de l'odi, l'objectivitat pura en lloc de la retòrica, la humanitat en lloc de la mediocritat”, i que rebutja “els detalls pintorescos, les maquetacions publicitàries, el recurs a les actituds fàcils i la sensibleria”. El públic no vol això –insisteix Camus–, el que vol es sintonitzar amb la veritat. Una veritat que està per sobre de filies, fòbies, ideologies, prejudicis i adhesions rígides a dogmes religiosos, polítics o nacionals. Per això no es va resignar mai a acceptar acríticament ni el capitalisme ni qualsevol de les formes del socialisme. Ni esperava res del paradís socialista, ni es resignava davant de l'explotació capitalista. No és estrany que es veiés a si mateix –amb una punta de suficiència– com “solitari i solidari”, imbuït d'un sentiment que ell denominava “honor” i que es podria entendre com sentit de la responsabilitat. En aquesta línia, Camus va lluitar sempre contra les ideologies convertides en dogmes o cànons, contra els deliris historicistes i contra les ofenses a la lògica. Aquesta lluita, que li semblava més important que qualsevol altra, el portà a demanar als intel·lectuals i periodistes que complissin quatre obligacions: “1. Reconèixer el totalitarisme i denunciar-lo. 2. No mentir, i saber confessar el que s'ignora. 3. Negar-se a dominar. 4. Negar-se sempre a tota classe de despotisme, àdhuc provisional.” Camus era independent. Explica Jean Daniel que, el 14 de juliol de 1951, assistint amb Camus, la seva mare i uns amics a una festa popular a la plaça de Saint Sulpice, Camus digué a sa mare: “Mare, m'han convidat a l'Elisi”. La mare li feu repetir la frase, sobretot la paraula “Elisi”, i després va demanar al seu fill que l'escoltés i li va dir amb veu forta: “Això no és per a nosaltres. No hi vagis, fill; no te'n refiïs. Això no és per a nosaltres.” Camus no digué res, però semblà orgullós de la mare. Mai va trepitjar l'Elisi.

Camus es considerava periodista. Fins i tot tenia orgull professional: presumia de conèixer la “cuina” de la professió i l'estratègia de l'ofici. Però menyspreava els que reduïen els mitjans de comunicació a una empresa comercial més, sotmesa a la llei de l'oferta i la demanda, o els que els consideraven una simple eina de poder subjecta a la regla totalitària de la propaganda. Mai va admetre la pregunta de si el periodisme es pot sostraure a aquestes dues servituds. Donava per descomptat que sí. Pensava que tan sols fan falta periodistes decents. Ell ho va ser.