De set en set
Alexandra
L'anunci del tancament dels cinemes Alexandra, on s'hi va fer l'última projecció el passat 19 de desembre, va convidar-me a la nostàlgia: em vaig recordar quan, vivint-hi a prop en el meu últim any d'estudiant a Barcelona, em vaig passar hores a la menuda sala Alexis veient i reveient uns clàssics de la Fox en gloriosa reposició que s'hi passaven des del matí fins a la nit. Parlo de films com ara Els raïms de la ira, de John Ford, i de diversos amb Gene Tierney que van originar-me una fascinació imperible per aquesta actriu: Laura, evidentment, El castell de Dragonwyck, El diable va dir no, La ruta del tabac i em sembla que també El fil de la navalla i El fantasma i la senyora Muir, però no sé si la memòria les barreja. Era temptador recrear-se en la nostàlgia, però només hi vaig cedir una mica. Va imposar-se el present en què, preveient-se un futur encara més negre pel que fa a l'exhibició de la diferència cinematogràfica, s'ha tancat un dels pocs cinemes sensibles a projectar pel·lícules de producció catalana que la indústria condemna a la marginació. Conec diversos cineastes catalans que, després que rebutgessin les seves pel·lícules alguns exhibidors a Barcelona que encara es vanten d'acollir un cinema “altre” havent obert les seves sales a la producció nord-americana fins i tot més estàndard, s'havien de conformar amb estrenar finalment a l'Alexandra. Sabien que, malgrat que estigués en ple centre de Barcelona, aquest cinema històric s'havia fet pràcticament invisible, però hi havien trobat un forat. Són les distribuïdores amb poder (i alguns exhibidors) les que majorment decideixen la visibilitat i l'èxit de les pel·lícules. És cert que hi ha formes d'exhibició alternatives, fins i tot algunes sales noves, però resta pendent que, com preveia la llei del cinema de Treserras, les institucions públiques corregeixin la tirania del mercat. Mal m'està el dir-ho, però és una llàstima que no s'hagi seguit l'exemple del Truffaut, de Girona. Bon any i bones pelis.