La negació

Diuen que les cinc etapes del dol per una pèrdua es divideixen en la negació, la ira, la negociació, el dolor i l'acceptació. En el Cas que ens ocupa sembla que estem entre la primera i la segona. M'imagino el negador del conflicte, José Manuel García-Margallo, explicant a les ambaixades i consolats d'arreu del món que els envia un breu document de 210 pàgines on intenta resumir per què la qüestió de Catalunya no és important. Un dels errors estratègics i més cínics dels poders de l'Estat espanyol ha estat fer veure públicament que no hi ha procés però, soterradament, treballar per enfonsar-lo. I compte, cal recordar una i les vegades que calgui que el seu no no és només un no a la independència (posició molt legítima) sinó un no a la consulta (posició poc democràtica). Els mateixos manuals de psicologia que descriuen aquestes cinc fases també expliquen que com més allargues la primera, més trigues a resoldre el conflicte i per tant a superar-lo definitivament. Negar la realitat és perjudicial per a l'afectat i tothom qui l'envolta. I fer veure que aquí no passa res endarrerirà la data de la solució, la que sigui (i que haurà de passar indefectiblement per una votació, la que sigui). Però aquest allargassar, no ho evitarà. Mentrestant, un es pot anar autoenganyant tant com calgui dient que no és dèficit fiscal sinó “solidaritat” o que el que passa entre Catalunya i Espanya és la “discrepància habitual en la vida política, com en qualsevol altra democràcia”. Com en qualsevol altra democràcia? Com Regne Unit i Escòcia? (Ai no, calla, que el procés català no es pot comparar amb Escòcia. Amb Kosova sí, però amb Escòcia no). Negar el problema o intentar tapar-lo. Heus ací la qüestió d'un país que ha de tirar de Photoshop per fer veure que el seu cap d'estat és més jove del que realment és.