Optimistes per decret

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, té un guió: 2012, l'any de l'ajustament; 2013, el de les reformes, i 2014, el de la recuperació; es va estalviar de dir-ho, però la lògica seqüencial porta a un 2015 que hauria de ser el de la seva reelecció. És un relat pocavergonya i d'un cinisme obscè, perquè el va declamar encabat de congelar el salari mínim i a poques hores que apugessin l'aigua i la llum i, en general, totes les taxes i impostos dels serveis públics, privats i concedits molt per sobre de la inflació, mentre que les pensions no hi arriben perquè les han desindexades. No és l'únic dirigent que ens augura un bon 2014. El conseller d'Empresa i Ocupació, Felip Puig, fa setmanes que va decretant la fi de la crisi, tot i que té la delicadesa de reconèixer que els ciutadans encara trigaran a notar-ho.

Tot plegat, sembla respondre a una consigna segons la qual s'havia de canviar el discurs pessimista i esbombar qualsevol signe de recuperació, per poc significatiu que fos, perquè l'economia és sensible als estats d'ànim col·lectius i perquè el primer pas per sortir-nos-en era fer recuperar la confiança als ciutadans, que abandonessin el pessimisme i es convencessin que no estan tan malament com es pensen. Així, d'un temps ençà, s'han multiplicat les declaracions de polítics i empresaris en aquest sentit i s'han magnificat aquells índexs que poden fer canviar la sensació de crisi i fer-nos creure que veiem llum al final del túnel. Un exemple d'això és el president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, que aquesta setmana ha afirmat que la recuperació es pot consolidar aquest 2014 amb l'argument que la inversió estrangera ha crescut un 69 per cent després de dos anys de caigudes, que les exportacions mantenen el seu creixement, que el 2013 es tancarà amb una xifra rècord de turistes i etcètera. La nota més hilarant la vaig trobar fa uns dies a La Vanguardia, que publicava que el pessimisme dels ciutadans havia caigut un 12 per cent! Dic que era hilarant perquè resultava que el descens era d'un 94 per cent a un 82 per cent; és a dir, que de millora n'hi havia, però la percepció es mantenia extremadament greu. Ara: ja es comprèn que la vigília de les festes més consumistes de l'any bé calia donar un cop de mà al comerç.

Potser sí que l'economia ha tocat fons i inicia la recuperació, i deu ser cert que les vendes creixen després d'anys de reculada, diuen que un 2 per cent. Tanmateix, no es pot ignorar que venim de molt avall i que en sortir aquests dies a comprar, perquè bé que s'ha de donar de menjar als convidats i bé que s'han de fer passar els Reis, t'adones de com les botigues han avançat les rebaixes i que fan tota mena de descomptes i promocions per treure's de sobre el gènere, i que a determinades botigues els únics clients que hi entren són o bé russos o bé asiàtics, majoritàriament.

I és que la realitat és la que és i queda ben reflectida en uns altres índexs, com ara el de l'atur, i en el nombre d'estudiants universitaris que deixen de pagar les matrícules, d'empreses que tanquen, de joves i no tan joves que se'n van a l'estranger a buscar feina, d'usuaris dels menjadors socials… Benvinguts els índexs que canvien la tendència a positiu. Però és ofensiu confondre'ls amb la realitat de la vida quotidiana de la majoria de la població, d'una classe mitjana cada vegada més pobra i sense cap raó objectiva que li justifiqui creure que la seva situació millorarà ni a curt ni a mitjà termini.