Ui, el cosí s'ha picat

“Acabo de viure situacions molt tristes, que mai no vaig pensar que viuria a Catalunya”, explicava ahir, compungit, el ministre de l'Interior, el català Jorge Fernández Díaz. Sembla que les festes de Nadal no li han anat prou bé, perquè, segons assegura, a Catalunya hi ha famílies i amics que han renunciat a reunir-se per divergències polítiques. El ministre diu que això “fa mal de veritat”. És curiós perquè en dues tertúlies consecutives (les de Xavi Freixes i Jofre Llombart, a RAC1) he escoltat exactament el mateix argument de part de persones que defensen aferrissadament l'espanyolitat de Catalunya. Tertulians i ministre es queixen, amb la mateixa tristor, del fet que, segons diuen, els han amargat els àpats d'aquestes festes. I com que només es lamenten els d'una banda, hem de deduir que –encara que no ho diguin explícitament– els espanyolistes es queixen dels seus familiars independentistes. Però el fet és que el debat sobre si Catalunya hauria de ser independent o no és –com deia el president Mas– més vell que l'anar a peu. D'independentistes, n'hi ha hagut sempre a totes les famílies, així que el que molesta als nostres conciutadans espanyolistes no és que algú els porti la contrària, sinó el fet d'haver-se quedat en minoria. És això el que els fa de mal empassar l'escudella i els canelons.

S'han passat anys menystenint aquell cunyat separatista, el sogre que recordava Macià o la cosina que llegia l'Avui. Han estat molts nadals de prepotència i conyeta, assenyalant amb el dit el que s'atrevia a discrepar de l'ordre establert. I ara resulta que no tenen sentit de l'humor, ni capacitat de debat, ni suporten que –com feien ells– algú els consideri una minoria radicalitzada i sense futur. Ves per on, ara el familiar espanyolista prefereix el silenci a taula abans que reconèixer que s'ha quedat sol en una batalla patètica contra les urnes. Són així perquè ja eren així.