Catalanisme i dret a decidir
He llegit d'una tirada el llibre d'Antoni Segura Crònica del catalanisme. De l'autonomia a la independència (Barcelona, Angle Editorial, 2013), que planteja de forma sintètica, clara i eficaç les claus de l'actual situació política de Catalunya i l'evolució del catalanisme. És una visió concloent i ponderada, que analitza tots els moments històrics i en subratlla els avenços i les contradiccions. No escatima adjectius per desmitificar determinats episodis i situa els moments crucials de la nostra història contemporània en un context adequat. La República i la Guerra Civil no s'escapen del reconeixement simultani de la legitimitat democràtica i d'un judici sever dels errors comesos, dels apassionaments excessius, dels drames viscuts. La dictadura i la Transició són objecte d'una atenció especial per assenyalar el caràcter plural, transversal i interclassista d'un doble moviment que perseguia, alhora, la recuperació de les llibertats i el reconeixement de les aspiracions nacionals de Catalunya. Vist així, i des del desenllaç de la Guerra Civil, Catalunya i Espanya formarien part indestriable de moltes complicitats explorades a la recerca de la recuperació de totes les llibertats perdudes. Els dos intents estatutaris successius, de 1979 i 2006, significarien des de l'òptica de Catalunya un camí a la recerca del nivell d'autogovern suficient i compatible amb un estat federal que reconegués el caràcter plurinacional, pluricultural i plurilingüístic dels seus territoris.
La sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, de 28 de juny de 2010, enfonsava definitivament totes les possibilitats d'entesa que havien anat patint, durant dècades, un desgast imperceptible i constant. Era l'advertiment sobre la desafecció que, de forma encertada, va formular el president de la Generalitat José Montilla, el 7 de novembre de 2007, a Madrid. Però no hi ha pitjor sord que el que no vol escoltar. De 2006 a 2010 es van desaprofitar totes les oportunitats per refer un teixit esquinçat. Ningú no volia cosir; l'estrip creixia de forma inexorable. Per això justament, la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 com a reacció a l'esmentada sentència va ser, “per a molts ciutadans de Catalunya, el dia del trencament sentimental amb Espanya. Havia arribat el moment d'explorar altres vies per garantir l'au-
togovern” (Segura, p. 239). Des d'aquest moment, de forma accelerada, la societat va evolucionar des de posicions possibilistes i gradualistes a un trencament irreversible. El reiterat tancament de totes les portes, que havia practicat fins a les darreres conseqüències l'aparell de l'Estat i principalment el Partit Popular, no deixava cap altra via oberta. “Així doncs, el conflicte polític és clar i transversal. D'una banda, una majoria de ciutadans catalans exigeix poder decidir el futur de Catalunya. De l'altra emparant-se en la Constitució Espanyola, des del nacionalisme espanyol se'ls nega poder exercir aquest dret” (Segura, p. 325).
En aquest context m'adreço a tots els meus amics, personals i polítics. Els independentistes (nous la majoria, i vells), els federalistes (pocs i recalcitrants), els companys de professió i els espanyols que viuen amb dolor i astorament un trencament no desitjat, i perplexos per la manca de reacció democràtica de les institucions i els partits espanyols. I, molt especialment, als meus amics d'esquerres que viuen la contradicció de veure el disbarat de la recentralització i no entenen, encara, el trencament sentimental amb Espanya, per raons personals, familiars o, fins i tot, polítiques. D'entre aquests darrers, alguns creuen que els he deixat a l'estacada. Especialment a aquests els he de dir que el dret a decidir és la garantia de la seva llibertat. I també la garantia democràtica que, sigui quina sigui la circumstància futura, no tornarem mai més als drames íntims i col·lectius dels anys trenta, i que no consentirem cap regressió en la vigència dels drets nacionals i socials, de les llibertats i de l'estat del benestar, que ens han donat cohesió social i plural com a poble. Tant que, sigui quin sigui el camí triat, decidit, ha de ser per viure millor, ser més iguals, i on ningú no s'ha de sentir exclòs i tothom ha de sentir que es defensen uns drets conquerits amb sacrifici i lluita compartida.
