Paternalisme

Un dels denominadors comuns de les crítiques que rep el procés sobiranista és que tenen una pàtina de paternalisme que voreja l'ofensa. Com el pare autoritari que es creu amo del seu fill, l'Estat (des del seu cor fins a l'últim capil·lar) s'encarrega de dir a Catalunya el que està bé i el que no, el que li convé i el que la perjudicaria. D'altres ho han definit com el discurs de la por, però en el ressort mental més íntim hi ha un sentiment de propietat de Catalunya, de domini. I aquí apareixen aquells tics tan antics: “Ja decideixo jo per tu, no et deixo fer una cosa que no et convé, m'és igual la teva opinió”, i evidentment el “no m'agradaria haver-te de castigar, em doldria més a mi que a tu”. Com passa amb el marit reaccionari que s'aferra a un mal matrimoni en lloc d'un bon divorci, l'Estat ha preferit esgrimir totes les desgràcies que comportaria una nova vida en lloc de posar a la balança les coses bones que tindria quedar-se a casa. Potser és que no n'hi ha tantes i en lloc de seduir s'ha preferit amenaçar.

Resulta molt significatiu que en lloc d'alertar que Catalunya quedaria fora d'Espanya s'ha repetit que Catalunya quedaria fora d'Europa. I quedaria fora d'Europa bàsicament perquè Espanya promouria un vet massiu a la seva entrada. Si tant s'estimen Catalunya, que permetin la votació (i que democràticament facin campanya pel no), però que –per posar un exemple ben seductor– es comprometin a facilitar el reingrés a la Unió en cas de victòria del sí. És el mateix paternalisme cínic que porta alguns diaris editats a Madrid a tenir una línia editorial contrària a la consulta de la independència i, sis planes més endavant, oferir els resultats d'una enquesta sobre... la independència. Ara resulta que una empresa de sondejos té més legitimitat per preguntar que un Parlament. Paternalisme. I ja se sap com es resolen els excessos de paternalisme: normalment el fill acaba marxant de casa.