La borsa o la vida

La borsa torna a pujar i això fa que el govern d'Espanya fatxendegi. El que passa a la borsa no té res a veure, però, amb la vida real. El nivell d'atur continua essent escandalós, les xifres oficials amaguen que la baixada aparent es deu a dos fenòmens creixents: l'emigració massiva de joves i la retirada del mercat laboral de gent que ja desisteix de buscar feina, gent gran i dones, preferentment. Aquesta greu situació social es podria resistir si hom veiés per part dels governs una presa de decisions que ens encarrilés cap al canvi de model econòmic. Però, ni es fa res, ni se'n parla. D'Alemanya en avall, es parteix de la premissa que la simple austeritat o la simple pervivència de les polítiques anteriors ens tornaran a situar en un nou cicle de creixement típic. Ningú aborda el fet que el pes econòmic, industrial i tecnològic es desplaça acceleradament cap a tots els altres continents no europeus. I que pretendre competir en aquesta lliga només portarà al patiment de la majoria i a l'enriquiment abusiu de la minoria d'europeus que estaran a la cúpula de les societats multinacionals que trauran els seus beneficis fora d'Europa.

Si aquest panorama en l'àmbit del centre i del sud d'Europa –els nòrdics sí que estan fent el canvi de model econòmic– és prou lamentable, més ho és en els territoris perifèrics dels PIG. I aquí la casta extractiva que viu d'Espanya hi fa un paper galdós. Els governs de Madrid i l'alta burocràcia sistemàticament obeeixen les demandes de l'oligarquia financera, de serveis regulars o expúblics, de les grans constructores i de les grans empreses de comunicació. L'entramat que s'ha situat a la llotja del Bernabéu és qui fa i desfà; qui posa el preu de la llum, qui marca els peatges, qui situa la factura de telèfon de les més altes d'Europa. És un capitalisme nascut sota les faldilles de l'Estat, escassament innovador i que adopta en les seves aventures internacionals actituds neocolonials que comporten incidents diversos amb estats com els sud-americans.

L'excusa de la crisi està servint per aplicar receptes pseudoliberals com la de la barra lliure a les grans superfícies i als horaris comercials. Dol molt que el mateix govern de Catalunya, amb l'invent de les deu zones especials, estigui obrint el pas al comerç fora dels nuclis urbans, trencant del tot la filosofia del comerç de proximitat i forçant la legalitat de forma capciosa, fent que els terrenys destinats a inversions tecnològiques es requalifiquin com a comercials.

En aquest marc d'economia monopòlica, a sobre s'està produint un brutal retrocés en polítiques d'innovació i recerca. A aquesta malformació congènita de l'Estat, cal afegir-hi la mala qualitat del sistema legal i de l'administració. Una legislació insegura que va canviant amb cada canvi de color polític; una democràcia de baixa intensitat on els poders legislatiu, executiu i judicial estan a les mateixes mans (vegeu el sainet sobre la imputació de membres de la família reial). I una classe política dels grans partits, que estan o han estat al govern, plena d'imputacions per frau, sobre els quals hi ha dubtes raonables que cap acabi a la presó. I encara més: la hipocresia de presentar com a reformista un govern que és contrareformista i s'allunya de la mitjana europea en educació (Wert), en drets i seguretat (Fernández), en drets personals (Gallardón). No és d'estranyar, doncs, l'asèpsia de les respostes europees a la carta de Mas. No es mullen per Catalunya, però tampoc per Espanya. Europa sap que té un problema que es diu Espanya. Catalunya n'és el símptoma.