Qui pot més?

Malgrat que es diu que tot ho fem pensant en el plaer o en la por, n'hi ha prou d'observar la gent i de veure com es perjudica per adonar-se que, en general, el motor que ens impulsa és la necessitat de sentir-nos vinculats al món a través de coses que ens importin. Alguns busquen la vinculació a través dels fills, d'altres a través dels diners i la fatxenderia, d'altres viatgen fins a l'Índia. Si els espanyols tinguessin això present no farien prediccions absurdes. Jo, cada vegada que algú amenaça amb una fractura social, m'imagino la Sánchez-Camacho i el Vidal Quadras cremant contenidors. Els únics que veig realment disposats a fracturar el país són els quatre palmeros que viuen de defensar la unitat d'Espanya. Les clavegueres de l'Estat i els grupuscles d'extrema dreta podrien tenir alguna idea fosca. Però els conflictes necessiten gent per mantenir-se. El franquisme va durar perquè hi havia molts franquistes. L'espanyol mitjà d'ara és més pràctic que nacionalista, i no el veig disposat a sacrificar-se per defensar la unitat de l'Estat més enllà de la tertúlia o de l'urna. Espanya ha canviat més per la base que per la cúpula i, a diferència d'altres temps, la sagrada unitat només importa a les elits que viuen de l'Estat i els seus mitjans de comunicació. Es parla d'inhabilitar Mas o d'impedir la consulta però avui a Catalunya hi ha més catalans disposats a reaccionar contra determinades lleis que no pas espanyols disposats a donar-los cobertura activa. Pel que fa a Europa: una Catalunya expulsada per revengisme perjudicaria el prestigi de la Unió com a imperi de construcció democràtica i pacífica. A l'independentisme el mou la confiança. El català vol treure's Espanya de sobre per poder sortir a menjar-se el món; en canvi, l'espanyol mitjà només vol que li treguin la crisi de sobre. Rajoy diu que veu brots verds, però el sistema bancari va fent aigües en silenci.