Keep calm
Nosaltres, els belgues del sud
Ahir el ministre de l'Interior de la República visitava Quimper, a la Bretanya. I, com és costum, Manuel Valls va posar-se a disposició de la premsa. Un periodista va interrogar-lo sobre la consulta del novembre i Valls, d'origen català, va respondre clarament: “Estic inquiet amb el referèndum (...) No estic pas d'acord amb el procés que hi ha en curs a Catalunya.”
Qualsevol altra resposta hauria comportat un greu conflicte diplomàtic amb Espanya. Però, fins i tot tenint en compte aquesta opinió negativa, el fet rellevant és que el govern francès es pren seriosament el procés català. I no només el govern. Quimper és a 1.200 quilòmetres de Barcelona i allà no hi havia cap periodista català, ni tan sols espanyol. Així que van ser els mitjans francesos els que es van interessar per l'opinió del ministre sobre un fet que consideren important i d'actualitat.
La qüestió catalana ja no és espanyola. A hores d'ara, Catalunya és un subjecte polític perfectament reconeixible pels mitjans de comunicació internacionals i, consegüentment, per les opinions públiques occidentals. Aquesta mateixa setmana es feia públic un informe jurídic signat per Ives Gounin, membre del Consell d'Estat francès, en el qual acabava afirmant que “la solució més raonable fóra negociar simultàniament la independència i l'adhesió a la Unió Europea [d'Escòcia i Catalunya]” perquè, pregunta Gounin, “algú s'imagina guàrdies fronterers a la frontera catalana?”
No és casualitat que el debat s'intensifiqui a la república veïna.
Catalunya pot ser una inquietud conjuntural, però també un actiu per a França, que disposaria d'un nou veí obert a bones oportunitats de negoci, culturalment connectat amb París i lingüísticament pròxim a la Francofonia, amb un idioma transfronterer i assequible. Una Bèlgica del sud, republicana i sense flamencs... Ce n'est pas mal du tout!