I el relleu?

Després de les glosses que s'han fet del suara traspassat Josep Maria Castellet, crec que no em queda res per dir. Si de cas, explicar que, malgrat que ens coneixíem de fa molts anys, els darrers deu o dotze anys vam ser bons amics. Ell, de gran, havia amorosit el seu sarcasme, sense renunciar mai a la ironia, que gastava a cabassos i amb una elegància exemplar. Crec que persones com ell, Ricard Salvat o Joan Fuster ens han obert les portes i les finestres, tancades amb pany i clau pel mediocre general Franco, i ens van fer respirar aires més sanitosos, i alhora van donar a conèixer la nostra cultura a l'exterior.

Jo, amb Castellet, he passat en alguns moments estones agradabilíssimes i he pogut ponderar en directe el seu enginy.

Ens queda, però, una incògnita: aquesta generació de gent civilitzada, racional, laica i d'esquerres és irrepetible? Hi ha un relleu que ara per ara no sabem veure? Ho dic perquè és urgent que un front cultural rebati la dialèctica (hereva de la joseantoniana “dialéctica de los puños y las pistolas”) rabiüda dels nostres adversaris. Estic segura que comptem amb gent de talent, i amb una alta formació. Els exemples els tenim tots in mente. Però, i el prestigi?

Recordo un fet que a Castellet sempre el feia somriure perquè el contava sovint a davant d'ell: en un congrés internacional ell era, per casualitat, assegut al costat d'una de les ponents. En començar aquesta a parlar, en anglès, la primera referència va ser una cita de Josep Maria Castellet, que ella ignorava que era al seu costat. No és formidable?

Doncs bé, un article de Maria Aurèlia Capmany hauria estat llegit i comentat fins i tot a Madrid, i una conferència de Fuster, unes paraules d'Espriu, un muntatge de Salvat ultrapassaven fronteres. I això és el que trobo a faltar. No el talent, que n'hi ha, sinó la projecció externa que feia que ens féssim escoltar. Una virtut que tenia el pare Batllori o l'elegant, irrepetible, Castellet.