Són faves comptades
Un país buit
com voldríem?
Els nens són el futur. Per tant, si no hi ha nens no hi ha futur. És una obvietat que convé recordar i dir-la ben alt. Fa dos dies ho feia en aquest diari el sociòleg Gosta Esping-Andersen. Alertava que tal com va a Catalunya i amb tants fills únics, en uns anys, tindrem un país buit. Per evitar-ho, aconsellava tres receptes, cap de les quals, per cert, sembla que s'apliqui amb voluntat de corregir l'anomalia. I no són noves. Conciliar feina i família, més inversió en educació de 0 a 3 anys i polítiques per promoure la igualtat de gènere. L'administració que té la potestat per reconduir la tendència té poques ganes de posar-s'hi. I amb els temps que corren, als pares els/ens costa anar a buscar el segon fill, no per ganes, sinó per responsabilitat. La incertesa plana sobre les jornades de feina llarguíssimes –els que en tenim– i mal pagades. Jo sóc fill únic i sempre havia demanat als meus pares un germà que no vaig tenir mai, per això si poguéssim m'agradaria que el meu fill en tingués un, de germà. Però fa una mica de por, ho reconec. Una por que poden trobar ridícula, i més si miro només els casos més propers. A cal meu pare eren dotze i a ca la meva mare només tres. Ja sé que em diran que si ara fa més de vuitanta anys els meus avis van aconseguir pujar dotze criatures a pagès com no ho hem de poder fer nosaltres amb dos o tres. Què volen que els digui? M'agradaria poder-los oferir el que es mereixen. I recordo que el meu pare em deia que era una situació molt crua viure a pagès amb onze nens més als anys quaranta perquè no sempre els podien donar el millor. Si tot ha canviat tant, perquè hem de renunciar que els nostres fills –un, dos o tres– no puguin tenir una vida plena, i això no vol dir que hagin de tenir de tot, només que tinguin amor i que vegin una família que està per ells ja serà un què. El problema és: podem estar pels nostres fills tant com voldríem? I encara un altre dubte, al ritme que ens estem venent el país a russos, xinesos i àrabs, si som independents, els nostres fills no viuran igualment en un país buit?
