15 de gener del 1939
Tarragona i Reus sucumbeixen
Capítol 25
A les dotze del migdia del 14 de gener, les sirenes d'alarma i la campana La Capona de la catedral de Tarragona deixaven d'alertar a la població de l'imminent atac d'avions enemics. A la ciutat pràcticament no hi quedava ningú perquè tothom sabia que era poc probable aturar les tropes dels soldats de l'exèrcit feixista que s'apropaven a Tarragona des de diversos punts. Els homes d'entre 18 i 45 anys havien estat mobilitzats per l'exèrcit i la resta de tarragonins es dispersaven per masos i pobles de l'entorn. Els pescadors del Serrallo –un dels nuclis més afectats pels bombardejos– s'havien amagat a les coves del Llorito. I és que Tarragona, igual que Reus, havia quedat devastada pels nombrosos bombardejos dels darrers 18 mesos; 175 en total a Tarragona, segons recullen Ramon Arnabat i David Íñiguez al seu llibre Atac i defensa de la rereguarda. Pocs dies abans de l'ocupació, “al port s'havien desmuntat les grues i s'ordenava la partida de les embarcacions rumb a Barcelona”, segons escriu l'arxivista i historiador Jordi Piqué en un article a la revista El Temps, on afegeix: “Diferents peces gòtiques i renaixentistes del Museu Diocesà, així com una part del patrimoni documental i bibliogràfic de la Biblioteca Provincial eren traslladats a la masia gironina de Montllufà de Bescanó”, on ja hi havia part del patrimoni artístic tarragoní. També s'havien evacuat els malalts que estaven al preventori marítim de la Savinosa i a la ciutat els pocs que quedaven ja sabien que Valls havia estat ocupada i que les tropes de la 5a Divisió estaven a Vallmoll. “La tarda del dia 14, Tarragona era una plaça abandonada”, sentencia el periodista i escriptor Lluís M. Mezquida en el seu llibre La Batalla del Ebro. Fins i tot havien evacuat el dia abans els avions de caça republicans que no van poder contrarestar el darrer bombardeig que va patir la ciutat el mateix dia 14, quan a les dues de la tarda 96 avions enemics van irrompre el cel tarragoní.
Però vint-i-quatre hores després, “a les dues de la tarda del dia 15, al pont del Francolí, la resistència republicana encara causava una trentena de baixes entre els homes dels primers camions de la 105 Divisió del Cos de l'Exèrcit Marroquí que procedien de Cambrils” per ocupar la ciutat, explica Piqué en el seu article. El darrer atac republicà no va impedir que una hora més tard, i per la carretera de Lleida, els soldats de la 5a Divisió de Navarra entressin a la ciutat i es plantessin a la plaça de l'Ajuntament, on van penjar la bandera al balcó consistorial mentre entonaven el Cara al sol . A Tarragona, si més no oficialment, la guerra ja s'havia acabat. Quatre dies més tard, les últimes posicions defensives de l'exèrcit de la República a la comarca, establerta al llarg de la línia del riu Gaià, van ser definitivament superades per l'exèrcit de Franco.
L'ocupació a Reus
A Reus va passar tres quarts del mateix. A la ciutat hi havia un aeròdrom i una fàbrica d'avions, i per això la pluja de bombes durant la guerra va ser esfereïdora i, segons expliquen Ezequiel Gorg i Salvador Palomar al seu llibre Viure sota les bombes.
El bombardeig a Reus (1937-1939), el mateix dia 15 encara es van haver de fer servir els més de 150 refugis que s'havien construït a la ciutat.
A la capital del Baix Camp, el dia 15 hi havien de confluir diverses unitats de l'exèrcit franquista i, d'entre aquestes, eren les divisions 13 i 50 de l'exèrcit marroquí les que tenien assignat com a objectiu ocupar la ciutat. Però el batalló de la 12a Divisió provinent de Picamoixons s'hi va avançar i tres hores abans, a les 12 del migdia, feia onejar la bandera feixista a la plaça Mercadal, donant per ocupada la ciutat. Mezquida explica en el citat llibre que durant el matí d'aquell dia, a la ciutat, que estava en un estat deplorable perquè ningú havia retirat la runa i els enderrocs dels carrers fruit dels bombardejos, hi imperava el silenci, trencat només pels soldats de les tropes republicanes que, provinents del Priorat, estaven de retirada. Malgrat això, la ciutat va oferir poca resistència i a les cinc de la tarda es donava per acabada la maniobra i es van començar a entregar els soldats republicans que s'havien amagat en el moment de la retirada. A Reus aquell dia s'hi van concentrar més de 2.000 presoners, segons especifica el Parte de Guerra Nacional del dia 16 de gener.
Aquella nit, després de l'entrada de les tropes ocupants, la ciutat s'havia quedat a les fosques. No hi havia llum i hi imperava un silenci interromput només pel pas de soldats que patrullaven per evitar els saquejos i pel soroll llunyà d'un darrer reducte d'aviació republicana que, guiat per les fogueres que les tropes de Franco havien fet per escalfar-se als voltants de Tarragona, intentaven encara causar alguna baixa a l'exèrcit enemic.
Amb soroll o sense, el cas és que la nit del 15 al 16 de gener, no tenint-ne prou amb l'ocupació de la ciutat, un grup de soldats requetès del bàndol guanyador que s'allotjaven a l'hotel Londres van decidir aprofitar el resguard que oferia la foscor de la nit per emparrar-se a l'estàtua del general Prim, que, ironies de la història, el dia 16 es va llevar amb boina vermella i empunyant la bandera franquista. Definitivament, Reus i Tarragona havien sucumbit.
