L'abstenció de la CUP
“La posició de
la CUP és la més conseqüent de
la cambra però simbòlicament fa més mal que bé. Els gestos compten”
Estic convençut que dels vuitanta i escaig diputats que està previst que votin avui a favor de demanar a l'Estat la transferència de la competència per convocar el referèndum cap ni un creu que aquesta petició obtindrà una resposta positiva. Podríem dir, per tant, que en aquesta controvèrsia la posició més conseqüent és la dels tres diputats de la CUP, que han anunciat que s'abstindran perquè troben que a Madrid no cal anar-hi a picar ferro fred. Com que els arguments que exposen els cupaires són ideològicament impecables, seria injust fer-los cap retret de fons, tot i que algunes consideracions reflexives són inevitables.
La coherència programàtica i el sentit estratègic algunes vegades no van de manera paral·lela en les conjuntures de l'envitricollada política parlamentària. L'efectisme, la teatralitat (eines que tan bé domina, per cert, David Fernàndez) són bàsics per assolir algunes fites. L'objectiu de la CUP respecte del dret a decidir té una confluència de mínims indiscutible amb CiU, ERC i ICV-EUiA (i els socialistes que s'hi sumin) en la convicció que cal que siguem els catalans els que decidim què volem ser. Però hi ha moments històrics en què aquesta coincidència cal reforçar-la amb la sensació de cohesió, de bloc, de força. En aquest sentit, l'abstenció de la CUP no és cap esquerda en el procés nacional, però genera un cert desconcert entre els que pensen que en la part estreta de l'embut de l'oportunitat històrica, on som avui, l'escrupolositat dels procediments i el poder del simbolisme són incompatibles amb la falta de resiliència política. Quan s'està jugant la possibilitat d'un vot favorable de més de dos terços del Parlament, la diferència entre el quasi i el més és simbòlicament tan important com un bon cop de sandàlia damunt la taula.
