Espanya congelada

El ministre de l'Interior espanyol, Jorge Fernández Díaz, va dir l'altre dia que “el govern no canviarà la política penitenciària respecte als presos per una o dues manifestacions”. Em vull aturar en el verb canviar. És la clau de la situació política i social de l'Estat, no només ara, sinó d'almenys tot el segle XX. L'actual govern d'Espanya, el de fa 30 anys i el de fa 75 anys no han volgut mai que res canviï. Les seves polítiques han anat encaminades a l'immobilisme, a la congelació, al “tothom quiet”. I això val per a la banda de les “nacionalitats històriques”, per a la banda cultural i per a la social, com hem vist ara a Burgos, ciutat que ha demostrat que és alguna cosa més que la capital de “la Nueva España” dels franquistes.

Ells no han canviat mai, en cap moment. Per què haurien de fer-ho ara? La crònica de Josep Pernau sobre la caiguda de Catalunya a mans franquistes, el 1939, enumera tot de cognoms familiars, de famílies que no han canviat gens ni mica: Manuel Aznar, entrevistador oficial de Franco, avi de José María Aznar (després tindria un gavadal de càrrecs franquistes); Víctor Ruiz Albéniz, fervorós cronista de Franco durant la guerra, avi d'Alberto Ruiz-Gallardón, que ha impulsat una prohibició de l'avortament més pròpia de l'època de l'avi. Quin nostàlgic, oi?

És llegir el que escriuen Sales, Rovira i Virgili, Soldevila o Pi i Sunyer aquell gener de fa 75 anys, el gener de l'ensulsiada republicana i catalana, i adonar-se de fins a quin punt Catalunya queda atrapada entre dos fronts, víctima de la immobilitat de sempre. Miquel Serra i Pàmies, el conseller del PSUC que va salvar Barcelona de la destrucció programada per comunistes espanyols i russos, diu en una carta al germà, el 1949: “El PCE sentia, i potser continua sentint, un odi ferotge a Catalunya.” Sales , clarivident com pocs, assenyala un error històric de la Catalunya d'aquell moment: “fer la seva causa consubstancial amb la de la República” i sostenir “quasi damunt seu tot el pes d'aquesta guerra que no era la seva o almenys no ho era prou clarament”. Que tots els catalans que encara confien a canviar –el verb màgic– la Constitució Espanyola en prenguin nota. I, de passada, que repassin el full de serveis d'aquells cognoms tan familiars.