‘Sense ficció': l'èxode del 39
Sense ficció és un programa que dóna sentit al que és el dret a la informació, que va molt més enllà dels informatius. Som la televisió que mirem, i aquesta tant pot divertir-nos, com entretenir-nos, com descobrir-nos aspectes del passat convertint-nos en investigadors des del sofà de casa.
En la passada edició del 14 de gener es va projectar un treball bastant rigorós sobre el reportatge fotogràfic que Robert Capa va fer de l'èxode de milers de catalans, població civil, per la carretera nacional que va des de Tarragona fins a la frontera de França.
La factura del documental dirigit per Oriol Querol i produït per Lavinia, TV3 i TVE és impecable: els testimonis actuals en els seus hàbitats que els defineixen (arxius, universitats, centres de documentació), tomes de pla americà, explicacions que contextualitzen des del punt de vista històric, sociològic i polític la sèrie de les 101 fotografies de Capa.
Paul Preston (historiador), Jordi Piqué (arxiver), Josep Maria Solé i Sabaté (historiador), Cynthia Young (conservadora de l'Institut Capa of Photografy de NY), Peter Van Agmel (reporter de guerra de Magnum) i Gervasio Sánchez (fotògraf de conflictes), cadascun des de la seva especialitat, glossen un relat sintètic, objectiu i entenedor.
Destacaria dos encerts: primer, els testimonis de tres dones que van veure la trista marxa dels refugiats el punt de vista de les quals no té res a veure amb el dels experts; aquí la càmera els dóna un tractament totalment diferent per posar èmfasi en això: vénen de caminar amb les seves esportives blanques i porten una pinça de plàstic aguant els cabells, al voltant de la taula de l'entrada comenten des d'una innocència colpidora els esdeveniments. “Vols dir que va marxar tanta gent?”, diu una. “Oh, i tant! amb carros i matxos grossos, que no se'n veien, per aquí”, contesta l'altra. “Vés a saber on anaven; a Barcelona, deien.” “En van morir molts; la mare, que havia estès la roba a la vinya, la va trobar ben perdigonada.” Es pot representar d'una forma més clara com ignorem la nostra història? El segon, quan l'historiador Carles Querol recorre l'N-340 amb el seu utilitari i còpies de les fotos de Capa per trobar exactament les mateixes localitzacions. El paisatge a penes ha canviat.
El gran forat del documental és la història de Robert Capa. És des de la seva experiència personal que Capa ofereix per primera vegada al món una mirada sobre les víctimes innocents de la guerra, perquè ell també ho ha viscut, documenta d'una forma premonitòria el que seria el gran èxode de l'Europa de la Segona Guerra Mundial que amb el seu reportatge es demostra que justament va començar durant la Guerra Civil Espanyola.
Robert Capa es deia Endré Frieddman, un jueu natural de Budapest, d'on va haver de marxar el 1933 a causa de les persecucions als jueus. Va passar per Alemanya, d'on naturalment també va haver de fugir, per recalar a París, una ciutat plena de refugiats jueus, molts d'ells fotògrafs, ateses les dificultats de treballar si no coneixien l'idioma. Allà coneix Gherta Pohorylle, una altra fugitiva del nazisme; serà la seva parella i junts inventen un pseudònim fals, Robert Capa, per semblar un fotògraf americà i així vendre els seus treballs, ja que amb el nom propi els els rebutjaven.
La Gherta va morir aixafada per un tanc republicà el juliol de 1937. El seu home torna a finals de 1938 a Espanya i és el 15 de gener de 1939 quan la seva càmera fixa aquelles imatges que ha vist, que rememora crípticament als peus de foto: “Aquesta gent s'emporta allò que considera més necessari, es veuen vestigis d'una certa prosperitat fins feia poc.”
