Final feliç

Com més ens endinsem en territori incert més em sembla que caldrà que el país tingui molta resistència perquè això acabi bé. L'ideal de l'Estat i de tota la colla d'assalariats que té instal·lats a Catalunya és aconseguir que els independentistes perdem el referèndum després d'haver-lo gruat fins al final i d'haver-lo convocat i fins i tot celebrat contra la legalitat de Madrid. Només una gran humiliació, una derrota similar a la de la República però adaptada al llenguatge actual pot salvar per unes quantes dècades més la unitat d'Espanya. Les guerres de desgast han estat sempre el fort de l'Espanya africana i la votació d'ahir, amb el numeret del PSC inclòs, va ser una perillosa –i no sé si necessària– cessió de terreny a l'estètica. Jo, quan veig que l'Isidre Fainé demana un gran pacte entre Catalunya i Espanya dos dies abans d'una votació suposadament tan important i tothom calla com un mort, em pregunto si els nostres polítics realment volen guanyar. N'hi ha prou d'escoltar la Camacho, el Rivera o de llegir els diaris de Madrid per veure que no tan sols no hi haurà pacte, és que no hi haurà presoners. En aquest context, veure la tendència que tenim a passar-nos de llestos en aquest país em fa patir una mica. Des del Fainé fins a la CUP, passant pels últims socialistes de Filipines, i els nois de CiU, tothom està encara molt instal·lat en les seves impostures. Mentre a Madrid es preparen per esborrar-nos del mapa juntament amb les Illes i el País Valencià, Marina Geli declara emocionada que espera una oferta d'Espanya per decidir si vol o no vol la independència. Tothom sap que els diputats espanyols tombaran la votació del Parlament. El que no és gens clar és què passarà després. Ahir es va esfondrar la Transició, però el que ha de venir encara és un misteri. Suposo que caldrà una determinació una mica més heroica que la dels socialistes crítics perquè hi hagi un final feliç.