Murphy

Què ho fa que si una llesca de pa amb tomàquet cau a terra sempre ho fa del cantó que està sucat? Bé, sempre llevat del dia que un fa la prova per demostrar la teoria. D'això en diuen la llei de Murphy i ha quedat com la idea que si una cosa pot anar malament hi acaba anant. En el context polític dels darrers dies no puc evitar d'associar aquest principi tètric amb les tensions i ensopegades que pateix el PSC. L'esquerdament del PSC és un dels primers trofeus que pot aconseguir la línia dura, immobilista, del PP en relació amb la situació catalana. No fent res, deuen pensar, ja hi comencem a guanyar perquè un PSC dividit augmenta les nostres expectatives electorals davant del PSOE. Si, al damunt, recordem que el PSC ha estat probablement el partit més transversal de la societat catalana, aquesta esquerda pot ser simptomàtica del que podria passar a Catalunya en el seu conjunt. Aquest és l'escenari desitjat en l'estratègia mesquina d'un personatge com Aznar que potser el pragmàtic Rajoy no comparteix, però que, atrapat en els seus entorns, no sap o no gosa desafiar. I així passen els dies, cada cop tots més encaparrats a trobar sortides dignes a un laberint. Per a molts tot és fàcil. Es tracta d'anar d'A a B i ja està. El problema, però, no és el destí sinó el viatge i en aquesta mena de trajectes la drecera es converteix fàcilment en el camí més llarg. La situació del PSC és angoixant i –més enllà de càlculs partidistes– és una mala notícia per a la nostra societat. Les coses, efectivament, poden anar pitjor, però al pobre senyor Murphy se l'ha interpretat malament. Aquest home era un militar que treballava en un laboratori aeronàutic i patia per assegurar que res no fallés. El que va dir va ser: “Si hi ha una manera equivocada de fer una cosa, apareixerà algú que la farà.” Volia dir, és clar, que calia fer “impossible” l'error humà. El capità Murphy parlava des de les lleis de la mecànica. La política, per bé o per mal, és una ciència estrictament humana.