Joan Calvet, poeta

Entre el que cal fer enguany, hi ha reeditar la poesia del terrassenc Joan Calvet. Veu del grup de rock Els Folls, fill de savi (Martí Calvet) i pare de guitarristes talentosos (Pol i Roc Calvet), en Joan és autor de Les hores amargues, la cendra dels dies, publicat el 2008 en una editorial ja morta, Penombra d'Argent, la qual es va assignar el disseny de la coberta, que era, ai las, del mateix Joan Calvet. Dedicat a la dona, a les dones que han desertat al llarg de la vida del poeta, els 57 poemes guien la fera seductora des del primer clamor fins a la darrera cendra. L'amargor del subjecte abandonat (la ingrata que en tria un altre, la mort que arrabassa l'amiga vera de somriure planer) explora la solitud des de les sensacions ferotges i universals que breguen dins nostre: la tendresa, la impotència, el dolor, la sensualitat, la perversitat, la tristesa, la crueltat. La solitud és sorollosa, com el silenci. I delirant: un terrabastall estrident que esperona el poeta a seguir grimpant, amb els ulls “posseïts de fam de tu”. Hi ha la impaciència i els verbs en passat, els loops amb què bastim desigs i pors, els records en descomposició, els ulls transparents de gelatina, les clivelles d'oblit. Calvet és fill de Zappa, Lenon i Joplin, però també és nét de Bach i habitant etern del temps de les maduixes. Embriac de tenebra, el poeta viu la nit amb prou traça per no precipitar-se al buit de l'angoixa agra. La música, “amiga fidel, mare, germana, companya, amant”, li fa costat. Amb un llenguatge potent i vital, gens trencadís, Joan Calvet escriu sobre l'amor des de l'amor, com Vinyoli. Què hi fa un llibre com aquest, en l'anonimat? Senyors editors, posin-se les piles, si us plau.