El tercer actor

Un dia d'aquest 2014 els catalans serem convidats a les urnes. Potser serà el 9 de novembre. Però, què votarem? Com que estem en una democràcia bloquejada, encara no sabem si serà un vot de referèndum d'autodeterminació o un vot electoral plebiscitari. Però que votarem, ningú no en dubta. El tauler del joc polític ja és molt definit. La votació de la proposta del Parlament per demanar a Madrid la delegació per convocar la consulta, i moviments posteriors com la subordinació del PSC al PSOE, deixen el mapa del vot força transparent. La disjuntiva és clara: independència o dependència.

Per tant, no cal perdre més el temps amb amenaces o lamentacions. És hora de sumar voluntats a la causa pròpia. Perquè l'hora de la veritat s'acosta. Aviat veurem els adversaris passar de les desqualificacions més brutals a les promeses més seductores. Seran moments decisius per guanyar la batalla de l'opinió. I per aconseguir climes d'opinió favorables al sí o al no.

En aquesta àgora multidimensional tres tipus d'actors malden per determinar el resultat final. Els tres actuen amb lògiques distintes, però tots busquen incidir en el gran front obert i plural que és la precampanya. Òbviament, els partits –ajudats dels aparells dels governs que controlen– sobrevolen tot el front, no sols per definir les línies d'atenció i l'abast del debat públic, sinó també per mirar d'exercir un cert control de tot el procés. Ara, els partits comencen a planificar la futura campanya i per això avancen posicions. CiU i ERC ja han començat a preparar les línies programàtiques d'actuació. El PP en pes s'ha desplaçat aquest cap de setmana a Barcelona per atacar in situ les “desviacions” sobiranistes. Rajoy va a A3TV per ocupar pantalla i dir només que té un “pla” contra el procés. Mas li respon amb un altre pla: una campanya de “pedagogia” del seu govern a tot Espanya.

Ara bé, els polítics tremolen davant dels altres dos actors, perquè es fan amos de la precampanya i són incontrolables. Em refereixo als grans mitjans de difusió i a la societat civil organitzada. Els mèdia tenen l'oportunitat d'incidir àmpliament sobre l'opinió publicada. Observem fa temps una àcida campanya entre mitjans, columnistes i tertulians per definir posicions. Són mesos de lluita descarnada en el front de la representació i la confrontació. Però amb forces molt desiguals. Com si fóssim el 1714: en el setge final de Barcelona, l'exèrcit borbònic aplegava 86.000 efectius contra 6.700 dels catalans. Si comptem avui les poderoses cadenes de televisió i ràdio espanyoles i alguns dels més influents diaris de Madrid, més alguns influents mitjans de Catalunya, la proporció de forces no és tan distinta.

I no obstant això, crec que aquest cop, hi ha un tercer actor poderós, la societat civil sobiranista, que està guanyant a pols la batalla del carrer. Ho fa de forma organitzada, pacífica i pacient. Creant estructures des de baix (ANC, Òmnium, ajuntaments per la independència, etc.). Inventant mobilitzacions espectaculars com la Via Catalana o campanyes imaginatives com la internacional Catalonia calling de la revista Sàpiens. I utilitzant sàviament les xarxes socials i el blogging, que ajuden a sumar les generacions més joves en el gran moviment per les llibertats nacionals. La història ho dirà, però serà probablement en aquesta llarga precampanya quan la societat civil catalana haurà refermat una certa hegemonia política sobre els altres dos actors.