Quicos

De les allabances i dels malparlats, i dels maltequiero que Déu mos ne guard. La saviesa popular, fonamentada en l'experiència, ha anat acumulant tècniques de supervivència. D'aquí que tant la lloança, l'adulació pot arribar a fer tant de mal com qui renega o qui enverina el seu llenguatge. Aquesta sentència, que ha passat de generació en generació a les Terres de l'Ebre, és una de les tornades de la cèlebre jota De Roquetes vinc. La més popular, coneguda de sempre, més enllà de l'Ebre. Joan Amades es va passejar els anys cinquanta pel país compilant hàbits i usos de tota mena i condició, feines i cançons, festes, i bestiaris.

Se m'acut, potser perquè encara tenim recent la collita de l'oli, i el debat de les setrilleres, que Amades detallava fins i tot un tipus de tamboret de tres potes i seient tou i còncau perquè el cos s'hi ajustés ben bé en seure. Només servien en temps de collita i els utilitzaven només els collidors, i recull Amades: “Era molt mal vist i desconsiderat que en qualsevol altre moment els homes seguessin en tamboret i les dones en cadira.”

Les plegadores d'olives tenen cadira i tenen cançó. “Les plegadores d'olives diuen que no beuen vi, però baix de l'olivera lo guarden en un tupí.” Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries la van recuperar i l'han difosa en aquests 20 anys de trajectòria que han complert.

I justament ara aquest grup musical, que lideren Arturo Gaya, Quique Pedret, i Jordi Fusté, acaba de rebre el premi Joan Amades 2013, per la seva tasca de difusió de la cultura popular. Una feina encomiable i en doble direcció: de recuperació i creació musical, i de recuperació de l'autoestima de la gent de les Terres de l'Ebre i de compromís amb les seves causes, i lluites.

La música, que és efímera, també té alguna cosa de permanent. I ho té gràcies a feines com les dels Quicos, que ens ajuden a ressituar en el mapa, eixamplar mirades, parles i sons: les que es cantaven i es cantaran.