Rememorant Joana Romo
tenia acumulades més de tres mil hores de vol
Els qui hem tingut la sort de conèixer aquesta dona excepcional, treballadora social i aviadora, sentim que encara és aquí, amb nosaltres, i continuem parlant d'ella en present. La Joana era una de les tres dones pilots de tot l'Estat amb titulació d'instructora d'ultralleugers. Admirava l'aviadora americana Amelia Hertz, que va travessar l'Atlàntic d'est a oest a principis del segle XX i va desaparèixer mentre sobrevolava l'oceà Pacífic, en un intent de completar la volta al món en un bimotor. Un fet que m'estremeix recordar, ja que Joana Romo pilotava l'avió que va ser rescatat de les aigües del cap Norfeu (Roses) fa poques setmanes, juntament amb Antonio Marcos Nadal de Anzizu, que l'acompanyava en aquell vol i amb qui va morir, en un accident que encara ningú s'explica.
Amb la Joana ens havíem conegut abans de l'estiu, quan Elisabeth Noguera, directora de la Residència Vila Montgrí, on ella treballava, em va concedir una entrevista. El motiu de la meva visita era documentar-me per escriure un relat que formaria part del llibre de La Marató de TV3. Volia apropar-me a les inquietuds, a la vida diària de les persones que cuiden avis amb malalties neurodegeneratives. Aquesta circumstància em va permetre conèixer dues dones coratjoses, amb vocació professional, que tenien multitud d'anècdotes sobre les rutines d'un centre geriàtric, i les explicaven amb bon humor. Vam acabar parlant de la passió de la Joana per pilotar ultralleugers i del seu bateig fortuït, quan el propietari de l'Aeroclub Empordà de Torroella de Montgrí l'havia empès a pujar en un d'aquells ocells que, al principi, no l'entusiasmaven gens. D'aquella conversa va néixer la informació necessària que inspiraria el relat Memòria de carbassa. Més tard, vaig saber que Joana Romo seria la ponent d'un sopar-col·loqui organitzat pel TNG, un grup de networking format per dones de tipologia diversa, al qual pertanyíem ella i jo. Em vaig perdre la ponència, però vaig retrobar la Joana setmanes més tard. Reapareixia de nou, amb unes ganes de viure encomanadisses. Aquell dia, mirant vídeos al Youtube on s'explica la seva passió per volar, em vaig adonar de fins a quin punt li agradaven els reptes: realment havia trencat barreres en una professió reservada als homes. Estàvem en contacte a través del Facebook i, al novembre, em va enviar un missatge des de l'Argentina: esperava llegir el llibre de La Marató. Ja no la vaig tornar a veure més, però sé de bona font, perquè Arancha García, Jackie Rodríguez i altres amigues comunes m'ho han dit, que va arribar de vacances pletòrica, amb una energia desbordant, en ple estat de felicitat. És així com es va acomiadar, quan ja tenia acumulades més de tres mil hores de vol, en un gran moment de plenitud de vida.
He reescoltat l'entrevista que va concedir a l'associació El Trampolí, en què explica que l'aeroclub era “casa meva, sembla Àfrica, no hi ha cases, és un entorn meravellós envoltat de granotes i ànecs... El meu primer vol va ser veure les Medes des de l'aire, i això no té preu”. La Joana ha anat molt lluny, de Menorca a Dubrovnik i al Marroc, i ara comanda aquell avió que ella i la gent de l'aeroclub havien somiat i projectaven realitzar properament: una rèplica exacta de l'aparell de Memorias de África. Estic segura que el pilota per la volta del cel, la seva pàtria original. Només ella és capaç d'enlairar-se sense límits.