Banquers i reguladors
Fa unes setmanes escrivia –Qui mana a can Ribot, 8 de desembre del 2013– sobre el poder econòmic i polític dels grans banquers espanyols i europeus, que els posa sovint per sobre del poder dels qui ens governen. La pregunta que correspon fer seguidament és fins a quin punt aquests mateixos banquers poder exercir el seu poder sobre les institucions comunitàries i internacionals.
La crisi financera que vivim ha estat o és catalana, espanyola i europea. S'han tapat els forats més grossos, començant pel de Bankia-CajaMadrid amb diners públics, però el crèdit no flueix encara amb normalitat cap a les empreses petites i mitjanes, perquè l'endeutament dels mateixos bancs és molt elevat. Aquesta crisi financera europea ha posat els polítics en marxa per a crear una unió financera, de manera que les institucions de Brussel·les i de Basilea puguin fer una regulació general per a tots els bancs europeus i, fins i tot, intervenir-los quan considerin convenient. Personalment, hi estic d'acord, perquè seria un pas més cap a la unió política i econòmica d'Europa a la qual pertany Catalunya. Però aquesta unió és un repte per als banquers.
La banca avui dia és un oligopoli o poc li falta. Fa 40 anys a l'Estat espanyol hi havia més de 100 bancs. Actualment, n'hi ha dos de grans, que tenen una gran projecció internacional –Santander i BBVA–, Caixa Bank, que és un banc controlat per una caixa de veritat i plenament autònoma, el Banc de Sabadell, el Popular i poca cosa més. Actualment, el BCE té poder sobre els bancs de la zona euro, gràcies que té la bossa dels diners i quan estira o arronsa els cordons d'aquesta bossa incideix directament en l'estratègia i el compte de resultats dels bancs. Si la unió financera europea fos una realitat, la capacitat de pressió d'Europa sobre els senyors Botín –Santander– i González –BBVA– seria elevada. Això significa que aquests dos personatges i els bancs que arrosseguen haurien de fer pressió per la seva part sobre els organismes europeus. I qui guanyaria?
Posem exemples. Si existís formalment una regulació europea i una institució reguladora amb plens poders –ja existeixen a mitges–, el BCE, que substitueix en les seves funcions bàsiques el Banc d'Espanya, podria fixar i imposar la relació que hi hauria d'haver entre els actius d'un banc i els recursos propis. Podria inspeccionar un banc i revisar o confirmar la seva política comptable i de valoració d'actius. Es tractaria de posar tots els bancs europeus en el mateix sarró i tractar-los a tots iguals, sense discriminacions.
Qui manarà més, els banquers o el Consell de Ministres de la Unió Europea? Una política europea sobre el sistema financer s'aplicaria també sobre els estats que tenen la seva moneda. Avui, el Santander pot utilitzar la seva filial britànica per evitar les escomeses del banc amb seu a Frankfurt. Els bancs són actualment els dolents de la pel·lícula, sense distinció per a una part important de la població. Alguns tenen més beneficis que mai i això fa mal a tothom, amb excepció dels accionistes. Una lliçó d'humilitat seria imprescindible com a primer pas, abans d'entrar en el fons de la qüestió. La Caixa al marge, que té una obra social ben activa.
