Necessiten la violència?
Fa uns dies vaig publicar un article a aquest mateix diari. Amb el títol “Tallar de soca-rel”, al text ja hi advertia que un suposat estat major de les clavegueres tenia un pla per exportar violència a Catalunya, sigui aquesta real o no. I amb un objectiu: crear tensió. A l'article també hi vaig demanar a la policia de Catalunya que talli de soca-rel i investigui qualsevol espurna d'aquest fenomen. Tres setmanes després, el pla continua i s'estén per Catalunya: diversos tertulians unionistes, així com membres de C's i del PP, parlen ja d'un suposat país –Catalunya– on hi ha tensió, violència...i sempre el comparen amb la situació de l'Euskadi de fa dos o tres anys. És el que ells saben: combatre la violència o aprofitar-se d'ella. I en una confirmació d'aquesta política, n'Alícia Sánchez-Camacho, en la convenció celebrada aquest cap de setmana passat, ha comparat amb certa subtilesa la realitat de fa un temps a Euskadi amb la realitat de la Catalunya actual. Aquesta convenció s'ha fet amb tanta poca traça que l'han feta en un local de la Diagonal en una data coincident –volgudament o no– amb l'entrada per aquesta mateixa via de les tropes nacionales l'any 1939...
Els espanyols, però, estan descol·locats, no entenen res... o entenen massa. I no volen ni veure ni acceptar la realitat catalana, sols volen enfrontar el problema des de la perspectiva de la qual són mestres: la violència, la por, la repressió, la intolerància i l'assimilació nacional. Durant anys, els catalans, els bascos i els espanyols demòcrates vàrem sentir una mateixa lletra i música: Todo es y será posible sin violencia. I naturalment ara, amb el procés, estan desorientats i emprenyats, i diuen: “Los catalanes se lo creyeron... Qué poco nos conocen.” I després reconeixen que ells només entenen la força de l'Estat, que és imposar les seves lleis, la seva cultura i la seva nació única i indivisible. I encara més: ja han ensenyat als catalans del Principat el que saben fer, l'exemple d'allò que ja han fet a les Illes i al País Valencià. Aquests exemples són una lliçó i han de fer reflexionar a aquells catalans innocents, porucs i càndids que davant l'ofensiva unionista –que fan i faran– podrien estar temptats a doblegar-se.
Espanya sols vol una subordinació i l'assimilació dels catalans, i vol extirpar el càncer “catalán y su posible extensión en los territorios de cultura catalana”. Com a mostra perfecta, podem llegir detingudament els discursos de cap de setmana del PP, l'“aquelarre nacionalista espanyol a la capital de Catalunya”, uns discursos en els quals es fa palès que no hi ha res a parlar, ja que només accepten la seva veritat. Allò que volen és l'extermini de la nostra cultura, llengua, imaginari nacional i posar fi a la realitat de tota la nació catalana. Cal, doncs, desemmascarar l'ofensiva i la dialèctica de la violència unionista i oposar-hi dues respostes potents. La primera ha de ser la força de la nostra societat civil, que ha lluitat, lluita i lluitarà des de la més estricta convicció democràtica i amb perfecte ordre democràtic. La segona: demanar un cop més a Interior que mobilitzi i sensibilitzi la policia de Catalunya (Mossos d'Esquadra i policia local) que, des de la més estricta neutralitat institucional, vigili, protegeixi i, si s'escau, reprimeixi amb contundència qualsevol alteració de l'ordre públic i de la pau ciutadana.
Cal demanar a la Policia que investigui els promotors dels discursos de la violència portant-los, si és necessari, a disposició de la justícia. També cal demanar un cop més una darrera cosa a la judicatura, a totes les forces polítiques i democràtiques i a la societat civil: que denunciïn qualsevol incitació a la violència o acció inventada o inflada, producte de l'estratègia malaltissa de la violència de l'unionisme. Catalunya té dos grans patrimonis, la pau social i la “Catalunya, un sol poble”. Que ningú no s'atreveixi a alterar aquesta realitat.
