Ara és l'hora

Quan era petita, a Portbou, sortia d'escola a les dotze i a un quart d'una ja dinàvem, i era fantàstic. Encara ara, si sóc sola a casa, a la una del migdia ja tinc els plats nets i la cuina endreçada. (Quina felicitat, la tarda tan llarga!). Això dels horaris sempre ho he tingut entre cella i cella i espero viure prou com per veure com canvien i ens ajuden a ser més feliços: un horari menys presencial, més compactat, ens faria ser més productius a la feina, ens permetria anar a buscar els nens a escola i ajudar-los a fer els deures o portar-los a collir bolets, soparíem més aviat i ens trobaríem més bé, podríem participar en tota mena d'activitats socials, culturals i polítiques del barri...

L'economista Ignacio Buqueras fa anys que s'hi baralla (diu que si manéssim les dones els horaris serien millors), però la cosa no avança perquè canviar res d'Espanya és missió impossible. A Catalunya hi torna a haver a sobre de la taula una altra iniciativa en el mateix sentit, que es diu Ara és l'hora, que es presenta avui i en què jo tinc molta fe i molta esperança. Sé que el tema generarà debat, i això és bo. Haurem de parlar, per exemple, de si és convenient per tothom que els instituts no facin classes a la tarda o de si s'hauran de liberalitzar els horaris de les botigues. Però tothom està d'acord que l'horari que fem ara és un desastre: estem cansats, només treballem (els que treballen) i tenim dret a anar a la coral, al club de lectura, a patchwork, a córrer... Però sobretot ens mereixem tots de viure a toc d'un altre rellotge que no sigui el que, als anys seixanta, va imposar el franquisme en una Espanya tancada i fosca. És una bona oportunitat, ara que farem un nou país, de girar els horaris com un mitjó. Els promotors de la iniciativa –en Fabián Mohedano al capdavant– saben que es pot fer el canvi, tot i que confessen que encara no tenen clar com l'impulsaran. Doncs que sàpiguen que som molts els que els animem i els ajudarem en el que faci falta.