Panorama fragmentat

El descontentament ciutadà de la política es va traslladant a dins dels mateixos partits polítics. Al PP li ha crescut un nan per la dreta. Vox, apadrinat per Vidal-Quadras; un partit que pot aglutinar tots aquells que estan en desacord amb el PP conservador i centrista. És un projecte per a qui vulgui decantar-se més cap a la dreta. A l'Estat espanyol li falta un partit d'extrema dreta que tingui, com a França, possibilitats electorals. Que serveixi per diferenciar-se de l'actual PP, que sovint, per complaure una part del seu electorat, dicta normes que el desvien absolutament del seu perfil conservador.

A IU, que puja a les enquestes, li ha sortit un braç a l'esquerra. Es diu Podemos, encapçalat per Pablo Iglesias; un jove de trenta-sis anys amb el mateix nom del fundador del PSOE, que res hi té a veure. Una plataforma amb predicament i discurs propi que des d'una posició d'esquerres és més pròxima a les realitats actuals de l'esquerra i que criden arreu perquè expliqui les seves intencions davant l'actual descontentament polític. Aquests dos corrents, l'un de dretes i l'altre d'esquerres, demostren que hi ha discrepàncies dins dels partits polítics. Cal coratge per discrepar de la política única de partit, per crear una nova organització i no esdevenir un ramat de xais, malgrat que la disconformitat no vingui de la ideologia i més aviat sigui per una qüestió tàctica. Coratge com el que demostren els tres diputats socialistes que van sortir de la fila perquè no estaven d'acord amb la direcció, i dels quals s'espera que, tard o d'hora, s'afegeixin als nous corrents que poden aparèixer en el socialisme català. Menys visualitat pràctica s'ha donat a les discrepàncies existents entre Convergència i Unió, en què hi ha hagut poca gent que hagi marxat.

Fa pànic veure un congrés d'un partit amb cap veu discrepant. Els xinesos, els coreans, els cubans... Als crítics els tallen el coll. Aquí encara es poden fer plataformes i competir en un panorama que cada cop estarà més fragmentat.