El trist final de la vida de l'enciam

Els fòrums de discussió política no tenen ara mateix la millor premsa. L'atractiu de veure argumentadors que s'intercanvien raons i les blinden per tal de convèncer l'interlocutor té poca predicació col·lectiva. Falta atractiu, l'element que engresqui. Massa sovint les estructures lingüístiques responen a clixés oratoris, carregades de metàfores ja buides de contingut. Ningú està disposat a pescar al vol un d'aquells argumentaris que ha sentit en algun debat polític per posar-lo al bar i debatre'l amb fermesa com si fos acabat de pastar. Tots plegats s'acosten al déjà-vu.

Els plens d'ajuntament, escoles de futurs mandataris de país, són àgores interessants, planters de líders futurs. Palafrugell n'és un clar exemple. Fins fa quatre dies, tres parlamentaris –ara dos– de diferent color coincidien als plens del Parlament de Catalunya i a la sala de plens del govern local. Per això, i per altres coses, el ple de Palafrugell és dels que no solen deixar indiferent.

Unes quaranta persones van resistir dimarts al vespre les tres hores i mitja de ple per donar suport a la moció de la PAH, probablement l'únic punt del dia en què la broma no tenia cabuda. Una proposta que va valer el respecte fins i tot dels que no n'eren partidaris del tot. Quan es va superar el moment culminant, les perles van anar augmentant. La regidora Galiana (PP) i el regidor Guerra (PxC), un dels clàssics en el rànquing dels més escoltats, van triomfar. Aquest últim va fer l'observació més xenòfoba de la nit: “Amb l'arribada d'immigrants es fa servir l'avortament com a anticonceptiu.” La sortida més divertida, per espontània, va tenir-la el regidor Sabrià (ERC), en resposta a la regidora Rivas (Entesa), quan ja es tendia a la somnolència: “No ho sé. M'he perdut. Però hi estic d'acord.”

El premi “Nedo i guardo la roba” se'l va endur l'alcalde, Fernández, amb l'explicació avui voto “no” i demà m'abstinc. Precisament quan Galiana li va fer notar la incongruència, Fernández li va dir: “Vostès fan unes polítiques que ens porten als anys seixanta.” La reacció –medalla a la “pell fina”– de Galiana i Rodrigo va consistir a aixecar-se i marxar –indignats– del ple, entre els laments teatrals de Guerra: “No marxeu.” Rivas, que va fer campana el dia que el mestre va exposar a classe el concepte “síntesi”, va obtenir el premi “Remordiment” amb el “m'estalvio els precs” després de tres hores i mitja de ple. Ara bé, la profunditat d'argumentació de la regidora Galiana en defensa de la reforma de la llei de l'avortament del govern del PP va deixar desconcertat més d'un: “No estem en condicions de dir si la vida d'una planta és millor que la nostra.” Enlluernat estava encara un regidor de l'equip de govern quan al final del ple repetia en veu alta, tot sol al passadís: “Quin dret tinc jo a arrencar un enciam?”