Diumenge democràtic

Diumenge passat, al migdia, jo feia cap a un concert de franc de jazz japonès a la cafeteria de l'Auditori de Barcelona quan vaig veure que a la Sala Pau Casals (on també hi havia un acte cultural japonès) tot de gent amb pancartes cridaven consignes en contra de la matança a cops de maça de milers de dofins que es veu que té lloc cada any al Japó (de fet, feia una setmana, la diplomàtica nord-americana Caroline Kennedy havia condemnat aquestes matances al Twitter, tot encetant un debat extens a les xarxes socials japoneses). En fi, vaig continuar cap a la cafeteria, on el jazz japonès va resultar ser molt semblant –si no idèntic– al jazz de qualsevol altre lloc, però això no impedia que els manifestants pro dofins també hi vinguessin a protestar; això sí, en el més absolut silenci, limitant-se a prémer els cartells contra les finestres per no molestar els oients. En sortir, vaig travessar el parc del Nord, en què la casualitat va voler que hi hagués una altra petita manifestació, en aquest cas de dominicans que estaven celebrant l'aniversari del naixement del fundador del seu país, Juan Pablo Duarte, davant d'un monument bilingüe dedicat a la memòria d'aquest. Un d'ells va explicar que Duarte –segons el que havia afirmat ell mateix– s'havia decidit a alliberar el seu país fortament influït pel moviment a favor de les llibertats i els furs que havia trobat a Barcelona quan va visitar la ciutat, el 1824. Així mateix, els manifestants van acabar l'acte amb crits de “Viva la República Dominicana!” i “Viva Cataluña!” En una altra banda de la ciutat, lluny d'aquestes dues mostres de democràcia tan feliçment casolanes com tranquil·les i considerades, uns quants professionals de la diguem-ne democràcia estatal també van dir-hi la seva –d'una manera no del tot plàcida i més aviat poc respectuosa– en una bombolla de la seva pròpia creació, tan opaca i tan ben insonoritzada que, aquell diumenge, ni els vaig veure ni en vaig sentir ni una sola paraula. Ni una.