Nosaltres ens determinem

Els darrers dies han estat ben moguts. D'una banda, hem confirmat que no hi haurà una candidatura unitària a les eleccions al Parlament Europeu, si no és que hi ha un canvi inesperat i de darrera hora en l'estratègia dels partits que estan a favor del dret a decidir i que van acordar un referèndum sobre la independència de Catalunya el 9 de novembre que ve. I, d'una altra banda, tenim que Sandro Rosell va dimitir de la presidència del FC Barcelona, i que el va substituir Josep Maria Bartomeu, a qui li tocava com a vicepresident primer, i que els que tenen aspiracions de ser-ho li reclamen que convoqui eleccions anticipades a finals de temporada. Encara que a algú no li ho sembli, les dues notícies tenen força punts en comú.

Dilluns en vaig parlar amb O. Li vaig trucar per un tema relacionat amb la universitat, res que tingués a veure ni amb el procés nacional, ni amb l'enrenou de Can Barça. Però, així que em va despenjar, just si havíem tingut temps de dir-nos “bon dia!” que ja es va engrescar i em va deixar anar que Catalunya no assoliria mai la independència perquè els catalans acabem sempre dividits i anant cadascú a la seva i que en el Barça passa tres quarts del mateix, que podria ser un club imparable i, en canvi, estan tot el dia tirant-se els plats pel cap. La meva resposta va ser més optimista. Tot i reconèixer-li el punt de raó que tenia, li vaig dir que es fixés fins on havien arribat el país i el club. Que, 300 anys després, encara hi som i amb força probabilitats de fer un referèndum sobre la independència i guanyar-lo, una situació que era inimaginable tot just fa cinc anys. I que el FC Barcelona viu la millor època de la seva història sense discussió, tant des del punt de vista futbolístic com del de la seva projecció internacional.

Ara: l'opinió d'O no la vaig trobar pas ni insòlita, ni forassenyada. De fet, aquestes darreres setmanes he estat rellegint Les formes de la vida catalana, de Josep Ferrater Mora, i Notícia de Catalunya, de Jaume Vicens Vives, precisament per certificar si van trobar trets dels caràcter dels catalans que expliquin el que sembla una tendència malaltissa a la fragmentació i la lluita caïnita. Personalment, no crec en el determinisme, ni el geogràfic ni l'històric, per bé que la influència de la geografia i la història en la fesomia dels pobles és una evidència i és ineludible. En efecte, Vicens parla de “l'exagerat individualisme del nostre temperament” com un dels pitjors defectes dels catalans. No obstant això, al final de la notícia… conclou que “cal no arronsar les espatlles i dir: som així i sempre serem així. Això és un disbarat”.

Em penso que Vicens té raó. És un disbarat creure que no hi tenim res a fer i que el procés de transició nacional que anem empenyent dia a dia acabarà com el rosari de l'aurora i seria un despropòsit majúscul resignar-nos-hi. Vull dir que, al capdavall, si els partits polítics catalans no s'han posat d'acord per anar junts a les eleccions europees i el president del FC Barcelona Sandro Rosell ha dimitit i s'ha organitzat un batibull institucional notable no és pas per una qüestió de caràcter col·lectiu, català i culer, sinó que és conseqüència de decisions personals que han fet prevaldre interessos partidistes, en el primer cas, i d'haver-ne espifiat unes de concretes (o vés a saber què, perquè Rosell no ho ha explicat ni prou, ni clarament), en el segon cas. Som cadascun de nosaltres els que determinem què ens passa. Per tant, si tot està per fer, som nosaltres qui ho hem de fer.