L'angle cec

Cada dia són més nombroses les veus que, des de l'espanyolisme, intenten vincular l'independentisme amb la violència. Ministres, polítics reputats, artistes i altres espontanis associen l'independentisme català amb el nazisme, amb ETA, amb l'alienació mental, amb el desmembrament de les famílies, etcètera. De vegades aquesta vinculació agafa aquell to pietós tan característic del botxí que es fa passar per víctima. Felipe González, per exemple, fa pocs dies no mostrava empatx moral a l'hora de demanar un pacte entre Catalunya i Espanya per, així, “evitar moltes víctimes” (i aquí la paraula víctimes transporta sàviament la literalitat carnal de les grans metàfores).

Es tracta, és clar, d'una estratègia molt calculada. L'espanyolisme, des del PP fins al PSOE, ha fet pinya. I sap que quan el fracàs polític s'oficialitzi, només podrà dissimular la seva manca de vocació democràtica a costa de reparar una situació socialment violentada a Catalunya. ¿Com justificar, davant d'Europa i les democràcies mundials, l'aplicació de mesures de força, una ocupació militar de Catalunya, la suspensió de la Generalitat o el decret d'un estat d'excepció? Doncs a través del restabliment de la llei i l'ordre.

S'acosten temps revolts. Cal témer que hi hagi violències induïdes. És evident que no hi ha cap grup humà (l'independentisme inclòs) que escapi de la temptació de la violència. Però hi ha molt d'interès a passar per alt que el plantejament independentista és pacífic i d'una radicalitat democràtica que vol evitar tota violència. No cal ser un expert en llenguatge performatiu per entendre que el llenguatge és inseparable de la creació de realitats. És clar: el llenguatge crea realitats. Qui diu que l'independentisme condueix a la crispació, a la violència i a la fractura, és perquè potser, en realitat, desitja que s'imposin la crispació, la violència i la fractura.